LA
TÀCTICA DE TERRA
CREMADA és una tàctica que l’han
posat en pràctica molts militars. Els que han passat a la història, són els
que al final han guanyat la guerra. però la gran majoria són els militars i politics que han perdut la guerra i, a més amb aquesta tàctica, han ensorrat el país en el dolor i la misèria extrema. Es una tàctica cazurra, que no requereix ser gran
estratega, només tenir un fetge molt gros
i insensible al gran sofriment que produeix a la població.
Els militars i líders russos són els que, segons
els manuals escolars de fa uns anys, havien emprat aquesta tàctica amb èxit per vèncer els exèrcits invasors
de Napoleó i de Hitler. És una tàctica de retirada. No deixar a l’enemic res més que la destrucció.
Quan a un polític o general nord-americà ara -no el recordo amb precisió- li van passar per la cara que els russos havien
arribat primer a Berlin, va respondre “ Stalin no s’ha de presentar a les
pròximes elecions”. Efectivament podia i disposava de les vides dels altres
d’una manera absoluta. No importava el
número dels propis morts. Només l’èxit final.
A la història peninsular també hi ha exemples.
Els més antics, Sagunt i Numància. Els habitants d’aquestes ciutats van
preferir immolar-se i cremar les pròpies ciutats que rendir-se. Són els
grans herois i models que la història
romàntica de la España immortal que el franquisme ens oferia quan érem
petits.
L’exemple més modern de la terra cremada és la retirada de les tropes republicanes
de Catalunya. L’estratègia dels alts comandaments era alentir al màxim
l’avenç de les tropes franquistes i en tot cas deixar-los un país assolat i
un desert productiu. Així, es van fer volar ponts i centres industrials. Però
pel que sabem, moltes d’aquestes ordres no es van complir.
Els comandaments
subordinats i soldats, amb una sensibilitat més propera al poble, no estava
d’acord amb aquesta política. Sabien que
arruïnar el país només deixava dolor i
sofriment a amics i parents i, en tot cas,
endarrerir la recuperació per si un dia ells tornaven. Així es va salvar el monestir de Montserrat
i alguns dels ponts més importants del Segre i del Llobregat. També a la segona guerra mundial hi va haver generals que es van negar a fer una destrucció total abans de retirar-se. Així és com sembla que es va poder salvar París.
A Catalunya han reivindicat, ja en democràcia, com a grans estrategs.alguns dels generals i polítics que van protagonitzar la terra cremada El poble, per ignorància o
perquè sap massa, els hi han fet poc cas, malgrat que alguns d'ells van tornar de la segona Guerra Mundial. carregats de medalles russes
El Bàndol franquista tampoc havia de retre comptes pel nombre de morts del seu propi bàndol i encara menys si pertanyien als territoris
desafectes. Per si no havia quedat prou clar amb els milers i milers de
morts de les escabetxines de l’Ebre i el Segre, després el règim franquista va publicar el decret que obligava el trasllat fora
de Catalunya de les indústries estratègiques. La majoria no han tornat mai.
La política de desindustrialització del franquisme a Catalunya va durar fins que es va arribar al cul de sac de 1958. Llavors a corre-cuita el franquisme va canviar de política. Fins hi tot posà un Ministre sense cartera a Barcelona. Però el país portava un retard de 25 anys respecte d'Europa.
II
| L'aeronàutica i fàbrica de motors Elizalde, com a capdavantera, són els exemples més clars de les indústries obligades marxar i que no han tornat a Catalunya |
| Les reconversions de la fàbrica Elizalde sempre van ser radicals. Dels automòbils es van cremar tots els plànols per dedicar tots els esforços als avions. Els desmantellament forçós de la postguerra fou molt més dantesc. No hem trobat cap fotografia, però l'anunci del desguàs del material de la fàbrica ens dona ja una imatge real de la tragèdia. Observi's que ja el carrer ha canviat de nom |
Ara, està a punt de passar una cosa semblant?
També
amb un gallec sorrut al capdavant del govern i que creu que no ho fa tant malament. I amb un rei que sembla més net del general invicte, que del Comte de Barcelona, que mai va regnar.
Cal tornar dessagnar-nos com a l'Ebre i el Segre?
L’ independentisme farà una retirada
intel·ligent?
La patronal i el govern central esperaran a portar-nos el Ministre o revertiran la retirada de les empreses a temps?
Tornarem a sacrificar una generació de catalans?
No en
tenen prou amb la crisi global que els hi toca patir?



Molt interessant!
ResponEliminaAra cal esperar a veure com es van responent aquestes preguntes obertes a partir del 22...