“España es un bien moral superior” ?

 Aquest concepte és formulat per primera vegada en el III Concili de Toledo.  Era l’any 586. Fou en l’època del Rei visigòtic Recaredo. Les famílies romanes més riques  i la jerarquia eclesiàstica més culta van pactar amb l’aristocràcia visigoda, que posseïa el poder polític,  les noves regles del joc. Recaredo abjurà de l'arrianisme i amb ell quasi tots els nobles i bisbes visigots. Els matrimonis mixtes visigots i hispanoromans foren legalitzats i considerats exemplars per a la bona integració social. Una aliança entre les elits més poderoses. El catolicisme va passar a ser la nova religió oficial de la monarquia i del regne i la jerarquia catòlica santificava i garantia la fràgil monarquia, la seva estabilitat interna i la integritat territorial.

***

Els visigots eren un dels pobles bàrbars germànics que van envair  l’Imperi Romà.

Primer es van establir pels Balcans. Aquí van convertir-se majoritàriament al cristianisme, però de la corrent arriana. Més tard  van emigrar a Occident com aliats de Roma. Primer entre la Gàl·lia i Hispània.  Fins i tot una temporada van tenir como a capital a Barcelona. Però de la Gàl·lia foren foragitats pels francs excepte de la Septimània, la llenca de terra que va dels Pirineus al Roine. 

Definitivament es van assentar al centre d' Hispània i establiren Toledo com la capital del seu Regne. 

Els visigots eren un conjunt de tribus més o menys romanitzades, més ramaderes que agricultores i que poc a poc es convertiren en sedentàries. Els matrimonis mixtos amb famílies romanes o altres pobles germànics no estaven gaire ben vistos i en algunes ocasions fins i tot estaven prohibits. Per tant hi havia en molts territoris de l’antic imperi romà dues, tres o quatre societats paral·leles: Les comunitats autòctones preromanes a les muntanyes més  aïllades,  nuclis socials romanitzats en el que quedava de les ciutats i viles més importants i, superposades a totes elles,  una aristocràcia militar de pobles germànics.

Aquesta situació va durar segles fins que poc a poc per defensar-se d’escomeses exteriors i interiors alguns dirigents del poble germànic van intentar aglutinar al seu voltant  les famílies romanes més poderoses de la seva regió.

El pare de Recaredo, Leovigild,  havia derrotat o foragitat els altres pobles germànics i bizantins i va aconseguir unificar tota la Península Ibèrica i la Septimània. Però tenia el greu problema de la divisió social interna. Fins i tot el seu fill Hermenegild s’havia rebel·lat contra el seu pare i va morir decapitat a una presó de Tarragona.  Hermenegild, que s’havia casat amb una princesa franca i catòlica, es va convertir al catolicisme a instàncies del bisbe de Sevilla Sant  Leandre.  Però no està clar pels historiadors si la seva rebel·lió va ser per motius religiosos i socials o per motius polítics, buscant la independència de les regions orientals de la península, de la Bètica fins a la Septimània. El que sí està documentat és que Sant Leandre fou l’ànima del III Concili de Toledo, que consagrà la unió social, religiosa i política de la població de la Península i Septimània amb el catolicisme com a única  religió oficial .

Però el gran teòric del nou regne de Toledo i el seu destí històric fou Sant Isidor, el germà del bisbe Leandre i el seu 
successor en el pontificat de Sevilla.  Ell fou el que per primera vegada va parlar de la la mare Espanya (mater Spania).  Els dos germans provenien d’una família de l’aristocràcia romana de Cartagena que es va exiliar a Sevilla per no caure sota el domini de l’ Imperi Bizantí. 

Per desempallegar-se del domini d’Orient tenien molt clar que només hi havia un camí: convertir la monarquia germànica dels visigots en un poder fort i autònom, SACRALITZAR LA MONARQUIA IDENTIFICANT PODER POLÍTIC TERRITORIAL AMB RELIGIÓ CATÒLICA, tal com havia fet en el seu temps Teodosi el Gran, l’últim emperador romà (379-395),  que va mantenir unit l’imperi des d’Escòcia fins a Mesopotàmia.

***

Rouco Varela i bona part de la conferència episcopal espanyola tornen a formular en ple segle XXI la unitat de España como un bien moral superior. Donen continuïtat així al pensament de Sant Leandre i Sant Isidor i que històricament es va reproduint fins arribar al nacionalcatolicisme de Franco.  Sant Leandre no va tenir inconvenient a fomentar la rebel·lió d’Hermenegild contra el monarca legítim que havia unificat políticament la península, que a més era el seu pare. Tampoc l’Església va tenir inconvenient de beneir aquesta rebel·lió perquè era la via per acabar amb  la heretgia arriana.  Aquesta tendència de bona part de les jerarquies hispàniques s’ha manifestat en moltes etapes de la història península fins a la rebel·lió miliar de Franco contra el govern legítim de la República.

El triomf de Sant Hermenegild . Herrera, M. Del Prado.  La pintura data de 1653. Sant Hermenegild  que havia estat associat al  govern del regne per el seu pare,  mor a la presó de Tarragona  a mans del seu carceller al negar-se a rebre la comunió de mans d’un bisbe arrià. En el quadre,  a la part baixa i a contrallum,  veiem  el bisbe arrià amb un copó. A l seu costat hi ha el rei Leovigild entre espantat i penedit d’haver ordenat  la mort del seu fill.  En el centre del quadre enlairant-se endut per un remoli lluminós i mirant la figura del  Crucificat,  home i Deu segons els catòlics, hi ha el sant  que entra al regne de la llum.  El cel on els àngels reben el Sant amb els atributs del veritable regne.  Sant Hermenegild fou canonitzant el 1585 en plena guerra de religions als Països Baixos. Fou declarat patró de la la Real Hermandad de Veteranos de las Fuerzas Armadas y la Guardia Civil. També hi ha una ordre militar al seu nom i la distinció d’una  medalla. Per al nacional catolicisme Espanyol Sant Hermenegild és el primer pilar i màrtir de la unitat religiosa d’Espanya.

Però també  ha hagut una branca de la jerarquia i del catolicisme que s’han mantingut crítics respecte del poder constituït.  En època dels visigots, Sant Gregori de Tours Historiador dels francs i bisbe de Tours (573-594) no defensa com a legítima la rebel·lió d' Hermenegild  ni creu que el motiu només fos religiós. El cardenal Barraquer de Tarragona tampoc va voler beneir la creuada de Franco i per això va viure i va morir a l’exili.  Algun dia podrem fer el resseguit històric d’ambdues tendències.

Els valors suprems són els drets humans. Els dret dels pobles a elegir els seus propis representants ho és. En quins termes van intentar negociar o intermediar  l’abat de Montserrat i l’arquebisbe de Barcelona en la crisi catalano-espanyola ?

Les pàtries i governs que no son fruit de la voluntat dels  seus ciutadans són presons o colònies. Som molts els que encara recordem Joan XXIII i el Vaticà II. Les paraules de Rouco Varela  i altres bisbes ens produeixen una profunda tristesa i indignació. Per no parlar dels missatges antievangèlics de la seva TV 13 i el trist paper del frare franciscà a TV1.