¿Qui hi ha darrera d’ Arrimadas, Rivera i Ciutadans ?

Des de fa temps les males llengües  diuen que hi ha les grans empreses de l’Ibex. Últimament la brama precisa una mica més i diu que són les empreses catalanes de l’ Ibex les que financen a Ciutadans.

De cara a les eleccions del 21 de Desembre, Ciutadans juga fort. De fet encapçala el rànquing dels partits que més es gastaran en la campanya electoral. De moment els pressupostos  oscil·len entre els 430.000 euros de les  CUP i els 2,1 milions  de Ciudadanos.

L’ última notícia, que he rebut  per Whatsapp, és que 

“Juncker, Rajoy y De Guindos utilizan fondos secretos de la UE para financiar a Ciudadanos. Según palabras del DR.Matew Paris el GG de Ginebra”. [mattewparish.com/news.html]. 

L’article és interessant i suggerent. Per explicar com  i quan Juncker ha canviat d’opinió. Així tenen més sentit les meves sospites sobre l’anada de la Triada Europea per recollir el premi Princesa d’Astúries i en especial el nomenament de Juncker com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de Salamanca. Però manquen proves.

Del lerrouxisme de Ciutadans, a les sospites sobre el seu finançament.

 Lerroux fou un periodista i polític andalús de finals del segle passat, que va crear un estil conegut como lerrouxisme, sobre tot a Catalunya, on va començar a actuar. Des de bon començament a  Ciutadans se’l va identificar com una nova versió del  Lerrouxisme.  Lerroux ve amb aires i llenguatge esquerranós  i anticlerical per despertar el sentiment anticatalà  en els obrers  recentment  immigrats a les zones industrials de Catalunya. Poc a poc va anar derivant cap a la dreta fins arribar a ser cap d’un dels governs de dretes de la República fins a recolzar el franquisme.

A Catalunya sempre es va sospitar i es va dir que Lerroux estava finançat pel govern de  Madrid i concretament pels fondos de rèptils del Ministerio de l’ Interior, el que avui dia se’n diu  “fondos reservados”. La seva missió era dividir i impedir que el moviment obrer s’afegís  en bloc al moviment catalanista. En realitat mai es van tenir proves fefaents d’aquest finançament irregular, però  era una creença tan estesa i comú entre els historiadors catalans que el propi Vicens Vives ho donava per cert.  Però aquesta veritat,  no provada i comunment acceptada a Catalunya, no ho era a Madrid. Almenys en el món editorial dels llibres de text de Batxillerat. L’experiència fou traumàtica. L’explicaré perquè penso que és il·lustrativa de la creixent divergència que s’ha obert entre “Madrid” i “Barcelona” des de 1978.

 Una editorial madrilenya que es va obrir pas en aquest anys en el suculent mercat de llibres de text obligatoris, va voler obrir una col·lecció  de llibres de consulta o lectura dedicats a cada una de les noves autonomies. Era un suport editorial  a la optativitat, innovació pedagògica i a la obertura  política iniciada amb la Constitució de les Autonomies. El primer llibre de la col·lecció va estar dedicat a Andalusia.  El segon era el dedicat a Catalunya. Com el primer,  fet per un equip  de professors, entre ells jo també hi era. L’esquema, estructura i orientació general del llibre es va consensuar amb l’editorial abans de començar a escriure.  En la lectura prèvia a la publicació, l’editorial i el seu consell assessor va trobar diverses interpretacions històriques amb les que hi havia discordança amb els autors.

Van venir els assessors a Barcelona.  Es va fer una reunió  presencial amb els autors. Es va anar trobant  un redactat  acceptable per les dues parts. L’última i insalvable discrepància va ser la  interpretació de la figura de Lerroux i en concret l’afirmació de què venia a Catalunya finançat pel fondo de rèptils del Ministerio de l’ Interior. Les responsables d’aquest capítol van desplegar tots els seus arguments. Però no tenien cap prova fefaent. L’argument de més pes que podien acceptar els assessors culturals de Madrid és que el propi Vicens Vives donava  per bona aquesta interpretació i aportaven el text i l’obra concreta per avalar-lo. Els autors es negaren a obviar el fet i la redacció.  La editorial considerava que ja havia fet massa concessions  i  es negava a publicar l’obra. Ens va proposar a la resta d’autors buscar uns altres autors per aquests capítols. Ens hi vam negar. L’obra no es va publicar.

Als cap d’uns anys ens hem assabentat de la veritat.  

El Dr. Estapé ho havia descobert el 1958, quasi 10 anys després de la mort de Lerroux. Regirava els papers de l’empresa Barcelona Traction a la seva central de Londres per preparar el judici del tribunal internacional de la Haia que havia de dictaminar sobre l’expropiació d’aquesta multinacional. El nom històric  i popular de la empresa més important a España era La Canadenca, i desprès de l’expropiació fou el de FECSA. Estapé troba documents i proves fefaents i admeses per l’alt tribunal de la Haia, que  Lerroux estava en nòmina  de la Canadenca des de 1919.  Al carrer,  Lerroux  era considerat per la majoria un líder  sindical, dirigint i controlant les vagues contra la pròpia Canadenca.

El 1934 quan Lerroux  és  nomenat cap del govern de la República,  Barcelona Traction, la Canadenca,   li  reclama  des de la seva seu central a Londres el retorn de favors,  d’aquell “estipendi mensual”. Lerroux   torna el favor a l’empresa multinacional amb “l’exempció de l’impost  de drets real de les comissions de les obligacions de la Barcelona Traction”. Aquesta correspondència és la que troba el Dr. Estapé. El tribunal de la Haia va acceptar-la com a prova  del frau  i va aprovar l’expropiació de la multinacional, malgrat l’ entramat d’empreses  intermèdies  que s’havia creat per dissimular l’operació real.

 El Dr. Estapé va destapar els fets el 1958,  però no els va escampar. L’expropiació de la Canadenca es va vendre popularment  com  una victòria del franquisme a escala internacional. La seva insubornable rectitud comptable  era avalada ara per els màxims tribunals internacionals.  El Dr. Estapé diu de si mateix que mai no m’he vist d’uniforme servint a ningú.  Però que jo sàpiga no va fer pública la seva troballa fins l’any 2.000 quan es van publicar les seves memòries “De tots Colors “, a cura de Mònica Terribas. Quasi  70 anys després dels fets. Més de 50 anys després de la mort de Lerroux  i a 25 anys després de què les nostres companyes s’enfrontessin amb el criteri o censura  de l’editorial madrilenya. Les nostres companyes tenien raó en el sentit que Lerroux feia el joc al MInisterio del  Interior i per això cobrava. 

Ara sabem que estava a sou de la patronal de la Canadenca i està provat. Continuem sense tenir proves de què també cobrava del Ministerio de Interior, que és el que deia la creença popular, però això no vol dir que només cobrés d’un lloc. Altres polítics com Cambó tenien més d’una font d’aquestes grans empreses.

Quants anys hauran de passar per saber qui finança de veritat el lerrouxisme de C’s, Ciutadans, Ciudadanos ?  Que tinguem proves fefaents?  

Lerroux  és   a la Canadenca, 

el que Rivera i Arrimadas són  a l’ Ibex català ?

El conglomerat d’empreses que popularment era conegut per La Canadenca són de  les que més  van patir l’atac del sindicalista Lerroux. La patronal jugava fort. Uns llogant pistolers, els més fins comprant pseudosindicalistes. Però ara sabem que era un titella. Tot estava controlat.

Si fem cas de les empreses catalanes que han marxat de Catalunya i mirem els seus consells d’administració o les seves campanyes de publicitat  o el  missatge subliminal que presenten  i a qui beneficien,  trobem molts elements que van en una mateixa direcció, les declaracions que fa temps han fet els accionistes més importants, etc. comprendrem  els fonaments de la  brama popular. Només falta que mirem els deutes condonats per alguns bancs i excaixes.

Ara el que  faltava.  Els líders de la Unió Europea reben el premi de la Concòrdia  de mans del Rei  Felip VI a Oviedo, a l’ Hotel la Reconquista per més INRI i amb un discurs que si alguna cosa no té és Concòrdia.  Per si no estava prou clar  a Juncker li donen el títol  Doctor Honoris Causa de la Universitat de Salamanca. No serà per el seu sentit de la proporció. El líder d’un país d’un poc més de mig milió d’habitants que s’esgarrifa de què un país de més set milions d’habitants vulgui ser independent.

 No sé les proves que té l’article citat al començament  [mattewparish.com/news.html] ni quan les tindrà. Avui hi ha més de 45.000 catalans a Brussel·les per reclamar que EU no s’inhibeixi de la reivindicació de molts catalans.  [7/12/2017]