PATRIA,
de Fernando Aramburu.
Per fi l’he llegida. Hem feia molta mandra. Molta. A sobre 650 pàgines.
He de dir que es
llegeix fàcil. Que passes pàgina
ràpidament. Els pensaments dels personatges que surten com espurnes en forma d’exclamacions
ràpides i quotidianes, per tirar endavant ràpidament. Així des del primer paràgraf.
Potser la incorrecció
sintàctica d’aquest llenguatge col·loquial pugui molestar a algun purista. Ja en el primer paràgraf de
la novel·la posa un pronom que no té
antecedent, i per tant no saps a qui es refereix, és com una declaració d’intencions:
“Ahí va la pobre, a romperse en él. Lo mismo que se rompe una ola en las
rocas. ....
M’agrada l’estil
narratiu en que barreja intel·ligentment el diàleg i la narració. Aquest llenguatge
viu, quasi cinematogràfic, de pla i contra pla, deixant sempre que siguin els
fets , la conducta, la que permeti al lector reconstruir el pensament dels
personatges i especialment el que pensa l’autor. Aguanta aquest estil durant
tota la novel·la.
Però al final, esperava
una mica més. La pregunta que assalta al lector, al menys a mi, no es saber com acabarà la novella si no què pensa l’autor, i què carai vol dir l’autor, o què carall
pensa del conflicte o de la seva solució ? .
Endebades!
L’autor
com les novelles de gavardina i lladres i serenos veu passar els fets. Retrata i prou. Per això 650 pàgines?
Qui hi ha darrera del de la gavardina?
Per
això cal fer una anàlisi del contingut, de la fotografia que ens mostra.
El primer que em va
cridar l’atenció és que no distingeix entre les diferents etapes de ETA i les
seves rames. No surt la diferència entre els POLI:MILIS (ETA polític militar) auto dissolta i integrada a
Euskadiko-Esquerra i la ETA MILITAR en les seves successives degradacions fins
arribar als atemptats massius i indiscriminats assimilables als islamistes. No soc un gran coneixedor de la societat
basca, però penso que al menys s’han de fer aquestes tres divisions, si es vol
informar amb un mínim de rigor.
Ja sé que hi ha
gent que ho fa, que simplement parla d’assassins
i prou. Però penso que el seu
anàlisi no es correcte malgrat sigui comprensible per motius personals o per
pura ideologia d’extrema dreta. La novel·la està escrita des d’aquesta perspectiva?
Jo penso que sí. D’una barreja de totes dues.
Hi ha dues
escenes especialment reveladores. En les dues parla el fill que ha estudiat.
En la primera
escena la conversa és entre el pare i el
fill.
El pare que serà assassinat fa una interpretació planera de las situació
que viu, però que ho posa, d’acord amb el masclisme sociològic del context
familiar, en boca de la seva dona: “ La ama cree que intentan hacernos la vida
imposible porque hemos salido de pobres“ (p. 416) o la de ell mateix quan mig intenta justificar “que se carguen a guardia civiles o gente venida de fuera. Me parece mal, pero
des de la lógica del terrorista no deja de tener sentido”(p.417).
La interpretació del fill
metge, del savi de la família es que "ETA ES UN MECANISMO DE ACTUACIÓN... UNA MÁQUINA
DEL TERROR, UNA VEZ QUE HA COGIDO VELOCIDAD, NO SE PUEDE DETENER".
La segona escena
és encara mes aclaridora. L’autor crea
un personatge que clarament és el seu alter ego. Un conferenciant que ha escrit una novel·la sobre el que passa al
país basc dona una conferencia a Sant Sebastià organitzada pel Colectivo de Víctimas del Terrorismo en el País
Vasco. La seva intenció ens diu que ha estat allunyar-se
del patetisme i de donar una justificació
explicita d’una posició política (p. 553).
