dilluns, 29 de gener del 2018

CONTRAPICAT


PICAT  i CONTRAPICAT

En el llenguatge fotogràfic o cinematogràfic el contrapicat és la imatge agafada des de sota, situant la càmera o el punt de vista a sota o a ran de terra.
Aquest punt de vista va ser molt emprat per els grans pintors barrocs. Dalí estava enamorat de les pintures de la gran volta de l' església d' Il Gesu de Roma, que considerava el millor exemple del contrapicat barroc. Ell mateix va emprà diverses vegades aquesta perspectiva.  La més coneguda és la que està en el propi museu-teatre Dalí. 

Però Dalí és un geni i no es podia conformar amb aquesta perspectiva i en diversos quadres intenta unir les dues perspectives més contraries el picat i el contrapicat. La que a mi m’agrada més és la del Crist de St. Joan de la Creu o de Port Lligat.

També en literatura s’ha emprat aquesta doble perspectiva. Els que miren la societat des de dalt i els que la miren des de baix, la mirada del poder i la mirada del ciutadà ras i curt.

Aquests dies de trasbals polític de Catalunya a mi em fa la sensació d’aquesta doble mirada.

La mirada del poder de l' Estat, les seves altes magistratures i els totpoderosos mitjans de comunicació que només miren de com es pot impedir que Puigdemont, a qui tracten de pròfug de la justícia i a qui imputen gravísssims delictes amb penes de més de trenta anys de presó, pugui ser votat com a president de Catalunya.

La meva mirada, a ran de terra, la d'un ciutadà que va votar i ho va fer per la opció que va ser la majoritària en les eleccions convocades, amb candidats  controlats,  aprovats i  legalitzats fins a l’últim detall pels aparells de l’Estat, és que ara només vull que s’acabi el procés democràtic. Que la opció majoritària es pugui expressar i portar a terme en el parlament democràtic.

Aquest és el dret fonamental en què es basa la democràcia, no es pot violentar. La Constitució ens protegeix. Només es podria suspendre transitòriament en casos molt especials i per temps molt limitat i sempre amb la prèvia aprovació del Congrés dels Diputats, no del Senat. (tal com diu l’article 55 de la Constitució).

Per a mi, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat en referèndum, els alts càrrecs de l’Estat se salten la Constitució i al seu darrera també ho fan les autoritats autonòmiques catalanes. Però en els últims dies ja no es tracta de  Declaracions espanyolistes o republicanes, es tracta de democràcia, del dret de vot.

Potser ja es hora de què s’apliqui la última part de l’article 55:

La utilización injustificada o abusiva de las facultades reconocidas en [la llimitacion de los derechos fundamentales] producirá responsabilidad penal, como violación de los derechos y libertades reconocidos por las leyes.


Cero patatero

 Leemos en La Vanguadia: 23/01/2018 19:38 :
"La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa (APCE) ha elegido este martes a María Elósegui Ichaso como nueva jueza española en el Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Elósegui, ...
La elección se produce contra pronóstico, ya que ... Pérez de los Cobos, expresidente del Tribunal Constitucional, ... candidato preferido del Gobierno aunque esta misma semana salió a la luz que el expresidente del Tribunal Constitucional suspendió la evaluación con un cero por su nivel de idiomas." 
Da unas ganas de escribir ZERO PATATERO!

NO ganamos para disgustos
A la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa (APCE) le han facilitado la elección. El suspenso con un cero patatero del expresidente del Tribunal Constitucional Español por su nivel de idiomas les ha librado de la reponsabilidad de aceptar en el tribunal a una persona de, según creo, muy dudosa calidad democrática.
Y lo justifico. Aceptó el derrumbe definitivo del alto tribunal español al aceptar una ley que modificaba la finalidad del Tribunal Constitucional, ley votada únicament por su propio partido rompiendo el consenso constitucional,  y que convierte a un tribunal de arbitraje  jurídico en un tribunal ordinario con sentencias penalizadoras. 
Apaga y vámonos. Cero como demócrata.  ¿Se extrañan que Puigdemón esté creando la "leyenda negra" española  del siglo XXI como Antonio Pérez lo hizo en el siglo XVI ?  Este año desfilaron los tercios de Flandes por Madrid. ¿Era un sueño o un presagio? ¿De quién? 
El hermano de Perez de los Cobos fue el máximo responsable del operativo de las fuerzas de seguridad del estado en la represión  del 1 -O en Cataluña y que los independentistas y pacifistas catalanes quieren  denunciar ante el tribunal europeo de derechos humanos. 
El PP ¿quiere rescrebrajar la imparcialidad de este tribunal como anteriormente hizo con el Tribunal Constitucional  de España ? No lo ha conseguido con Perez de los Cobos, pero  otros colectivos ya se han quejado de la parcialidad de Elósegui porque es manifiestamente homófoba.

divendres, 19 de gener del 2018

TERRA CREMADA, el documental de ficció



Un documental sobre la figura de Miquel Serra Pàmies


Avui he anat a la Filmoteca a l’estrena del documental de ficció TERRA CREMADA. Intenta esbrinar que hi ha de realitat sobre la pretesa destrucció dels punts estratègics de Barcelona abans de caure a mans de les tropes franquistes, just abans de que aquestes entressin a la ciutat. Aquestes ordres venien directament Moscou a traves dels seus assessors militars que arribava al comandament de l’exercit republicà i en concret al general Líster.

 Miquel Serra Pàmies, conseller de la Generalitat i bon coneixedor de la ciutat es va oferir per dirigir l’operació de coordinar els dinamiters de Lister, el combois de trasllat de la trilita, horaris, adreces, etc.  Miquel Serra Pàmies  en els seus escrits ens diu que ell es va presentar voluntari per dirigir aquesta operació amb la finalitat expressa de que no es portés a terme o,  si es vol dir mes clarament, de sabotejar-la perquè evitar la gran quantitat de víctimes que això suposaria i per evitar el gran sofriment humà que representaria aquesta versió urbana de TERRA CREMADA  sobre els punts estratègics de Barcelona: aigua potable, gas y electricitat, metro, fàbriques de motors, etc. 
El documental defensa aquesta tesis malgrat que també recull alguns dels arguments que consideren que Miquel Serra  Pàmies dona al seu propi personatge mes importància de la que segurament va tenir.
El documental segueix també amb un cert detall el marc general de la guerra i la trajectòria vital de Miquel Serra, marcada per el seu catalanisme i els ideals socialistes. Emprant imatges i filmacions de la època, explica la seva militància a Unió Socialista de Catalunya, a la fundació de PSUC, el pas pel govern de la Generalitat, el seu pas, judici i condemna a Moscou. Aquests fets personals els enquadra en els fets i imatges generals de la guerra i context internacional.


Com es usual en aquets tipus de documentals, les escenes de ficció recreades per el actors estan rodades en color, mentre que les contemporànies dels fets són en blanc i negre.

El treball de investigació, documentació sobre la figura de Miquel Serra Pàmies  és  encomiable i recomano la visió del documental. També hi ha un gran treball de recull de documentació gràfica i filmacions històriques i en un laboriós treball de muntatge


Com molts treballs d’història sempre hi ha possible llacunes. Permeteu-me com a exprofessor d’història que ensenyali tres:

·       1  *   Algunes imatges no es corresponen al text:  Es vol  il·lustrar les llargues corrues de persones anant cap a la frontera francesa i es passa es imatges travessant el pont d’Amposta, les destrosses del primer bombardeig de Lleida i reconeixement de cadàvers al cementiri son de començament de la guerra i el documental les presenta com a mostres justificatives del desànim de la població posterior a la batalla de l’Ebre.   
      També empra fotografies i filmacions que  són de la època no però que no son autèntiques. Són del Comissionat de Propaganda amb actors improvisats o semi-professionals i sense foc real.  

Aquest defecte és típic de la històrica gràfica del nostre país. Així la foto més famosa de la Guerra Civil, la mort d’un milicià,  de F. Kappa és un frau. Era un actor improvisat, que simulava la seva caiguda mortal davant de la renglera de fotògrafs que estaven preparats amb les càmeres apunt. Al laboratori es va raspar el  negatiu per simular l’impacte de la bala. El problema és que fou elegida com a millor foto pels professionals i comissaris de la macro exposició que fa pocs anys es va fer al MNAC.

Penso que a mesura que els professors de batxillerat i mes d’universitat ens dediquem a ensenyar  als nostres alumnes a treballar críticament els documents gràfics aquests errors ja no ela toleraran. Una manera de solucionar aquest problema és distingir les teatrealitzacions,-- potser amb sèpia o color blau—de les escenes reals, blanc i negre. En tot cas  aquestes documentar-les amb subtítols.

·         2 *  Si algunes indústries  es tenien de destruir eren les de motor d’aviació, automòbils i camions: Elizalde, Ford, Hispano Suïssa, Maquinista,  etc. No es mencionen, excepte la Hispano S, ni en la escenificació didàctica que es fa de la reunió de l’alt comandament sobre el plano de la Ciutat on es decideixen ells punts a destruir, ni en el documents aportats estan ben especificades aquestes  indústries estratègiques ni en els informes escrits per el propi Miquel Serra.
Si aquest oblit no es un descuit dels guionistes del documentalistes és una bona raó per desconfiar de la veracitat de tota la operació que ens relata en Miquel Serra. Jo mai he cregut que els principals generals que dirigien l’exercit republicà a Catalunya eren uns grans estrategues,  tampoc crec que fossin tant tanoques com per passar per alt aquests centres industrials. 
Franco que no era cap llumenera així que va poder se les va emportar de Catalunya,  perquè tenien un valor estratègic molt gran i no es podien deixar en una zona desafecta al régimen. La devastació simplement en certa manera es va retardar.

·         3. Els fets espanyols o internacionals seleccionats per emmarcar la situació catalana del protagonista s’accepten  explicacions tradicionals moltes d’elles errònies i fragmentàries o en tot cas discutibles. El recurs de buscar uns especialistes que expliquin els fets permet carregar el mort a un altre. Alguna vegada però caldrà trencar el tòpics: La derrota en la batalla de l’Ebre va ser definitiva, es diu una vegada y un altra, quan de fet,  des de la presa de Lleida i les centrals hidroelèctriques de l’Ebre,- Segre,- Noguera Pallaresa- Flamisell, Catalunya veu reduïda a la meitat el seu potencial energètic industrial i en una setmana es podia acabar amb una ocupació fina a la frontera. Franco va parar al avenc de les tropes principalment perquè el Hitler ocupà Àustria i si avançava França es veuria acorralada entre les potencies feixistes que reproduïen el mapa de l’emperador Carles I de Espanya i V de Alemanya.

La guerra es va començar a perdre quan el govern de la República es va oposar a traslladar a Catalunya les fàbriques d’armes de Toledo, no defensar o no traslladar la siderúrgia, etc.  Aquest aspecte si el tracta el documenta encara que hi passa d’esquitllentes. Possiblement això si que Miquel Serra n’era conscient com també n’era Tarradelles.

Desgraciadament la situació actual, mutatis mutandis, és molt semblant. Però això serà per un altre dia.  Mentre  tant, així que el facin ,
aneu a veure el documental TERRA CREMADA

dimecres, 17 de gener del 2018

No es lo mismo Matar que Morir

 

“Yo por España mato ” Le oí decir a un cómico.

También hace unos días se presentó una chirigota del carnaval de Cádiz con una letra y escenificación de la decapitación de  Puigdemont. Dice la chirigota:

El pueblo decide en votación
Porque el pueblo siempre lleva la razón
¿Le perdonamos la vida a Puigdemont?
¿Sí o no?

La chirigota anima desde el escenario al público a repetir más fuerte: ¡NO ¡


Todas las sociedades tienen personajes o espacios donde se pueden trasgredir las convenciones sociales: Carnavales, santos inocentes,  o bufones, payasos, clowns o  fallas,  chirigotas, etc. Este espacio se ha ampliado a los modernos medios de difusión social. Primero la prensa, después la radio y TV, ahora los medios digitales, internet, Youtube, etc.
Estos personajes y situaciones interesan a los investigadores sociales porque  muchas veces ponen de manifiesto aspectos y tensiones ocultos a la observación directa y externa de la sociedad. Permite incluso la inversión social.

La chirigota,  ésta y otras, han sido especialmente agresivas con temas catalanes y quizás han molestado a algunos. Al final de este escrito podemos  ver las estrofas del popurrí de este tema, aunque es toda la chirigota la que merecería  un comentario.
La escena, anteriormente comentada, pone encima de la mesa el tema de la pena de muerte.  Como es sabido el sentimiento popular inmediato ante un crimen especialmente repulsivo es en gran parte favorable a condenar al criminal a la pena de muerte. También la chirigota, que se inicia con una cómica decapitación de los Reyes Magos, no se olvida en la  parte final y más seria  de la condena a la misma pena de criminales violadores, maltratadores e incluso de los corruptos y de los que provocan los incendios de Doñana o de Galicia.

Pero esta chirigota, sin darnos cuenta, en la primera estrofa nos introduce como sin querer, con toda naturalidad, como si fuera natural,  en el esquema mental de la dictadura, justicia y códigos de conducta militares. A ese pollo que lo pelen, era la frase con la que se conocía al coronel jefe del regimiento de mi pueblo. Con la misma tranquilidad se acusa del delito de alta traición y rebelión y se piden unas penas exageradas al estilo de las sentencias de los peores tiempos de la dictadura.
Según el artículo 155 de la constitución española
De España y la humanidad
Se condena por alta traición al gafas que está ahí detrás
No sabemos si cortarle la cabeza
O mandarlo a pelar.

El artículo 155 se ha aplicado como sólo lo había hecho Hitler y ahora el Sr. Rajoy.  La humanidad tiene mejores representantes que estos dos personajes. El primero por ser el asesino mayor de la historia y el segundo el presidente del partido con más casos de corrupción de la Unión Europea. La Humanidad de la chirigota termina en los Pirineos . Y lo que es peor, pregunta y jalea al pueblo para que condene al “reo”. Y hace repetir la respuesta. El populismo más rastrero que es el que más le va a las dictaduras.
El pueblo decide en votación
Porque el pueblo siempre lleva la razón
¿Le perdonamos la vida a Puigdemont?
¿Sí o no?

Los esquemas mentales de la dictadura de la Una, Grande y Libre vuelven a funcionar. Pero tiene una virtud, los manifiesta tal cual son y los sienten todavía muchos españoles cuando les cogen desprevenidos. En un ambiente distendido de fiesta y cachondeo, con la guardia baja, les salen a borbotones las inculcaciones que han penetrado en su inconsciente, personal, pero colectivamente no- revisado y muy compartido.
 Al condenar al reo están proclamado lo que decía el Cómico “Yo por España mato”. La escena de la chirigota es una especie de catarsis, ejemplifica, sin metáfora, lo que dijo la vicepresidenta Sáez de Santamaría sobre la descabezamiento del independentismo catalán.

Hoy en día en el juramento de la bandera del ejército y de la policía se emplea diversos eufemismos para no decir  que se está dispuesto a matar.  Se dice  que se está “dispuesto al uso de las armas”.
Más solemne y épico es decir que se está dispuesto a morir, defender la patria hasta la propia  muerte, cuando en realidad se quiere decir que se está dispuesto a matar.

El lema de un pacifista radical es que no está dispuesto a matar ni para salvar su vida.
No sé lo que les preguntó el juez a los Jordi para seguir  manteniéndoles a la cárcel acusados de rebelión, cuando se proclaman pacifistas. Las millonarias manifestaciones que han organizado corroboran hasta ahora estas palabras.
¿ Les preguntó si estaban dispuestos a matar por su patria?
¿ Les preguntó si estaban dispuestos a morir por su patria?
En estos momentos de confusión, eufemismos,  postverdades y  fake news quizás sería conveniente hacer y hacernos estas preguntas. Y los jueces a los líderes de masas aún más.






Según el artículo 155 de la constitución española
De España y la humanidad
Se condena por alta traición al gafas que está ahí detrás
No sabemos si cortarle la cabeza
O mandarlo a pelar
Que entre el condenado
Que tenemos que empezar a cantar
Bona nit, bona nit
Pido perdón
Por haber celebrado un referéndum
Pido perdón
Por las urnas que allí coloque
En realidad eran cajas de ropa
De invierno
Pero es que allí
Ven las cajas y echan un papel
Yo te pido perdón
Que no quiero cumplir más condena
Te pido perdón
De la única forma que sé
Perdóname la vida
Perdóname la vida
No seas más llorón
Y suénate los mocos por favor  ( le da la bandera española)
Y ahora que el pueblo lo decida
El pueblo decide en votación
Porque el pueblo siempre lleva la razón
¿Le perdonamos la vida a Puigdemont?
¿Sí o no?
La sentencia es bastante clara
Son las cosas de la democracia
Cuando acabe yo esta canasta.

diumenge, 7 de gener del 2018

Sin pretender nosotros criticar el fallo del Tribunal


De 1269  a 2018


Hallándome entrometido entre dos mundos, el que estoy viviendo y el que estoy estudiando, se me han cruzado los cables. He hecho  un ejercicio que hizo el compañero Pere B. allá por los años sesenta y tantos en la  clase de Filosofía del Lenguaje  que impartía el Dr. Emilio Lledó.
Hoy muchos periódicos comentan la decisión del Tribunal Supremo Español de mantener en prisión preventiva a los dos Consellers de la Generalitat. Su lectura me ha recordado el comentario de un juicio que me impresionó mucho. Copio ya el texto siguiendo el método de P.B.
Sin pretender nosotros criticar el fallo del Tribunal, nos parece que la investigación de la Fiscalía y la Guardia Civil  en tales circunstancias no podían ofrecer toda la fijeza y exactitud que requería en tan graves asuntos, ni menos servir como único medio de prueba. Quizás se necesitaba entonces un golpe teatral para imponer el terror entre los descontentos del orden social y los novadores del orden  constitucional, que tomando todos un carácter marcadamente sedicioso, se habían propagado extraordinariamente en Cataluña y constituido un peligro serio para la pública tranquilidad; y se echó mano de los dos personajes cuya vida fue algo irregular y que las circunstancias pusieron en constante contacto con  la organización de Enfocats, de manera que exagerando o interpretando forzadamente ciertos actos, pudiesen ser condenados como comportamientos violentos que nunca trataron de impedir y permitiesen el dramático espectáculo...... “
Mi compañero hizo una selección de textos del Libro Rojo de Mao y de Camino el libro de aforismos que era la guía de miembros y seguidores del Opus Dei. Intercambió las palabras clave de un libro a otro. Los textos funcionaban correctamente. Escrivá de Balaguer se convertía en Mao i viceversa.  
Yo he seleccionado un texto de  Joaquin Miret i Sans de principios dels siglo XX. He intercambiado las palabras clave de la resolución del Tribuanl Supremo que publican los periódicos de hoy y el comentario que Miret hace de la sentencia que , en cuatro de las nonas de Noviembre del año 1269, dictaron los inquisidores generales en  el convento de los dominicos de Barcelona. Las claves són estas:   
·         del  Tribunal Supremo  de los inquisidores,
·         la investigación de la Fiscalía y la Guardia Civil  las declaraciones de testigos
·         constitucional religioso
·         sedicioso anarquista
·         la organización de Enfocats albigenses
·         comportamientos violentos que nunca trataron de impedir  heréticos

Claustro del antiguo convento de los dominicos de S. Catalina.  En el se celebró en 1269  el juicio que condenó a los vizcondes de Castellbó,   Arnau i Ermesesnda, su hija, a ser desenterrados sus restos, condernalos a la hogiera  y esparcir sus cenizas  por herejes cátaros.  

Los acusados y condenados por cátaros eran el Vizconde Arnau de Castellbó y su hija Ermessenda vizcondesa de Castellbó y Condesa consorte de Foix. Este juicio tiene muchos paralelismos con la actuación del actual Tribunal Supremo según destacan eminentes juristas. Admitir como hechos probados antes de discutir las pruebas por las partes y sobre todo que tanto un tribunal como otro habían tenido tiempo y oportunidad de actuar  si los supuestos delitos de los acusados fueran tales, por los mismos hechos o similares la justicia española no los persigue si están en Bélgica,  etc.  Como recuerda el mismo Miret  el crimen  de lesa majestad según la legislación pontificia era asimilable al de herejía. Quizás sea el peso de la nefanda historia catalana y española el que todavía resuena en el eco de las demandas fiscales: jaleando la opinión pública para el escarnio, por el tipo de delitos y penas,  por años pedidos y por multas que son requisa de patrimonios, etc.

Ha sido un día feliz con mi familia y con la alegría de mis nietos a flor de piel. Pero sé que no todos lo han podido celebrar así. En el roscón de reyes había un pequeño imán de nevera con un corazón pintado por los sin techo. Lo he puesto en la puerta del frigorífico donde está  mi belén. Justo  debajo de la estrella que aguanta un lazo amarillo. Es como un pequeño recuerdo y deseo de libertad para los presos y exiliados políticos. Este artículo también y, en especial, para el historiador vaticanista que es Oriol Junqueras. 

dijous, 4 de gener del 2018

No volem un altre 26 de Gener


El 26 de gener de 1939. 

Tal dia com el de la data esmentada, fa 79 anys, el general  Yagüe al cap davant de les tropes de Franco van ocupar Barcelona, mentre mes de 50.000 veïns marxaven cap a la frontera.  La data escollida per Franco per fer l’entrada a la ciutat de Barcelona no fou casual. Algun dia,   algú aportarà les proves  pertinents. En les tropes d’ocupació no hi va voler estrangers. Ni moros, ni  italians, ni alemanys. Només militars i falangistes, poetes i cronistes, per immortalitzar la gesta.  L’apoteosi fou la misa de campanya per purificar la terra i la història.


El cendrer de la CUPS, es un vell record de la meva època de fumador i de que a les eleccions de 1978 hi van haver uns partits que no van ser legalitzats:  ERC i els de la esquerra del PCE. Es van empasar els gripaus i van haver de fer unes coalicions amb altres noms per poguer-se presentar. La CUP actual es una disfresa volguda i el nom li va gran

Així  Franco volia rentar la derrota  ignominiosa que el 26 de gener de 1641 havia sofert l ’exèrcit espanyol  enviat per el Comte Duc d’Olivares. Les tropes de la Generalitat, dels gremis de la ciutat, ajudades per la cavalleria francesa, van infligit una dura derrota  a l’exèrcit del rei espanyol comandat per un Requesens, un noble català amb palau a Barcelona, però que emprava ja un títol castellà.

Franco capgirava aquesta ignominiosa humiliació. Barcelona recordaria per sempre i d’una altra manera el 26 de Gener. Ja no seria el símbol de la victoriosa batalla de Montjuic  durant  Guerra dels Segadors, si no una altra derrota a recordar per un poble de perdedors escarriats.


Ara no volem  la revenja.  

La derrota de Montjuic portà a la llarga a la caiguda d’Olivares i el monarca amb un nou exercit acceptar les constitucions tradicionals de Catalunya just a l’entra a les terres catalanes per Lleida.  Franco va fer al revés.  Així que va arribar a Lleida va abolir el parlament i la Generalitat.  

Els temps han canviat ni Olivares ni Franco han estat absolutament derrotats.  Olivares encara per molts historiadors hispanistes  passa per  un home avançat al seu temps i  incomprès. Cataloguen la lluita de la Generalitat, com una revolta pagesa més de  les moltes que hi ha a Europa finals de l’edat mitjana. Per molts catalans el que ha quedat és el nom d’una novel·la. El Corpus de Sang .  En canvi els mateixos il·lustres historiadors miren y cataloguen  les lluites que hi ha en els mateixos anys  en els seus països entre les corts i parlaments tradicionals contra la seva  monarquia absoluta com les primeres revolucions democràtiques del segle XVII. La diferència més gran que hi ha és que allà, a Anglaterra,  Holanda, Suècia ( països protestants)  guanya el parlament i aquí a Catalunya i a l’àrea catòlica, a la llarga guanya la monarquia absoluta. 

Els paral·lelismes entre les revolució catalana del XVII i els temps que estem vivint  són molt suggerents. Només cal mirar alguns diaris.  Nosaltres només farem quatre apunts. Franco no ha estat mai derrotat. En bona part perquè els aliats, americans i anglesos, volien una monarquia i els socialistes i comunistes una república. La gran  majoria de la intel·lectualitat castellana y els literats y pensadors,  per mi,  més brillants, encara tenen els esquemes mentals de Una grande y Libre .  Olivares tenia a  sou  els millors literats de la llegua castellana de tots els temps Quevedo, Calderón, El inquisidor general, Gracian,... 

La FAES no crec que pagui sous. Ja caminen sols. Tots són antinacionalistes. De la nació dels altres s’entén.  Perquè com deia  Claude Lévi-Strauss  les estructures inconscients són les que condicionen més el pensament i la conducta. Per aixó, malgrat la seva intel·ligència, no es donen compte que altra vegada la llibertat està més enllà dels Pirineus. Només  caldria fer un cop d'ull al que pasa  mes enllà de la premsa i tvs españoles domesticades. Encara no s'han enterat de qui domina el grup Prisa, la  quatro, tv 5 i la sexta, etc? Això els hauria de fer pensar.  

Els altres, uns a la presó i uns a l’exili, encara discuteixen com en el 1945.

Venen ganes de dir com un altre català il·lustre Aneu a  fer punyetes
Però no,  aguantarem. Nosaltres no marxem, per edat i per convicció. Molts,  de joves, vam haver de jurar amb repugnància Los Pincipios Fundamentales del Movimiento.  Vam empasar-nos molts de gripaus. No us feu els tiquis miquis. No renuncieu a res. Heu guanyat una generació i heu possat el bordó mes alt que la nostra generació. Però l'escala no arriba al sostre. Quasi, pero no arriba. No feu més equilibris, si no voleu caure. Cal ampliar la base o fer l'escala més alta, com vulgueu dir-li. Farem la casa mes gran o saltarem per la finestra. No ho sé. Arribat el moment, quan serem entre el 60 i 80 per cent, en tornarem a parlar. Ara ens toca uns anys d’empassar gripaus i refer parets. 

Ja han preparat la traca del 15 per preparar el 17. Només us demanem que el 17 no acabi com un altre 26 de gener.


dimarts, 2 de gener del 2018

FETS i BONS PROPOSITS

FETS i BONS PROPÒSITS

Comencem l’any sense que hi hagi acord amb la mínima categorització dels fets que fan  els dos grans blocs, el que estaven a favor del 155 i els que estaven en contra de la seva aplicació.

La distància va augmentant perquè manquen les paraules.
 Ja han sortit els resultats definitius.  Però jo no he trobat encara la font oficial del DOGC ni en la Web del Parlament. Així anem de “normals”” Les dades “oficials” sols les he recollit de la premsa, es a dir un canal no oficial. Tampoc es sent dir res del recompte alternatiu.
Els Pirineus o l’Ebre continuen sent la línia divisòria de les dues veritats. Cal dir de els dues Espanyes?

Està clar que el govern va portar les idees separatistes al límit de les idees. A comptar els catalans que estaven a favor de la Independència i eventualment d’una Republicà Catalana, a partir dels resultats de la consulta - referèndums de l’1-O.

Per mi hi ha poca cosa a dir. A mi m’hagués agradat que un cop fet el recompte el President Puigdemont hagués convocat eleccions. Ho ha fet vestit d’una falsa capa de legalitat el President del govern central a l ‘empara de l’article 155.

Per la mateixa raó  és ell, Rajoy,  que ha de proclamar el resultats?. Un delegat del seu govern? Que ho faci i  públicament.Estic esperant que digui que els contraris al 155 han guanyat de carrer. Que el seu partit ha quedat l’últim ...

Per l’any vinent  PP, C'nos tenen  deures:

Rellegir la segona part de l’article segon de la  Constitució del 78 i aplicar-lo. Retirar demandes i tots a casa

 i  els del llaç groc:  
FORMAR UN  GOVERN D'AMPLI CONSENS,  
POSAR LES LLUMS LLARGUES  
PER FER LES REFORMES DINS LA SEGONA PART DE L'ARTICLE 2.