diumenge, 30 d’agost del 2020

Messi: No volem la destrucció d’un mite blaugrana

 


Messi: 

No volem la destrucció d’un mite blaugrana

 

El mite mundial del futbol porta la samarra i l’escut de Barça. I aixó fa  fred de peus a més d’un i molt especialment al Ser Superior, que controla amb mà d’acer i guanys de seda la caterva mediàtica de la central lletera. Però mai ha pogut controlar aquest follet del geni del futbol que és MESSI. He dit “Ser Superior”, però tots sabem que mai serà realment no serà Superior si no es capaç de crear, o al menys de destruir, un mite tant gran com el del MESSI BLAUGRANA.

Aquest es la lluita, aquest es el duel. Pura mitologia per la història. No volem perdre aquest heroi. No volem que ens el destrueixin.  Els enemics son llestos i saben aprofitar-se de les desavinences internes per destruir el mite i no han tingut escrúpols per emprar insídies judicials, infiltrar femenins cavalls de Tròia als serveis estratègics,  i aprofitar-se de la insaciable necessitat de diners a curt termini pel nou afortunat, etc.

Repetim, només serà Ser Superior si es capaç de destruir el mite del MESSI  BLAUGRANA , el del tovalló de paper. Messi ha de fer gols sempre,  com els minairons del Pirineu, els follets que  sempre han de fer feina si no creen malvestats.

Messi té tot el dret a voler guanyar el mundial amb Argentina i anar a una lliga competitiva contra el Barça, perquè no acaba de creure en el nou projecte  blaugrana. Jo penso que s’equivoca com es va equivocar Neymar, però té el seu dret. Però continuarà sent el  MESSI BLAUGRANA.

SI US PLAU NO DESTRUÏU EL MITE

P.D. 1 El dia 8 de Setembre es reobre a la Audiència  Nacional el proces contra la Fundació Leo Messi amb la declaració del denunciant que és un ex col·laborador de la Fundació. La premsa catalana i tv3 callen aquesta informació.

 P.D. 2 El Cid va vèncer al comtes de Barcelona i els i va fer pagar un fort rescat. Però no fou rancorós. I per defensar València no va dubtar en buscar l’aliança casant la seva filla amb el compte de Barcelona Ramon Berenguer III que amb els seus aliats genovesos van ajudar-lo. Però mort el Cid, fou la seva vídua qui juntament amb el rei de Castella van cremar la ciutat de València i se’n van endur el fèretre del Cid altra vegada cap a terres castellanes. Els millors joglars medievals i la filmografia han falsejat la historia. Això ho saben be el reduït nucli de professionals. Però han guanyat el mite.

divendres, 28 d’agost del 2020

 

BARCELONA, ON VAS?

 

Un  noi amb bici quasi se’m tira a sobre el cotxe. Era a la sortida  del pàrking sobre el carril bus.  Un cotxe que anava a fer la maniobra per entrar amb l’intermitent posat interceptava el carril  bus i no en venia cap al seu darrera. Per tant jo tenia la via lliure, també tenia el meu intermitent posat i podia sortir tranquil·lament. El que no veia es que empegat darrera el cotxe que entrava hi havia un ciclista a tota màquina. La màquina musculosa del seu cos que no era poca. Quasi se’m tira a sobre el cotxe. Ha fet un dribbling digne d’un futbolista ha canviat de carril i m’ha avançat. Es veritat que ho anava a poc a poc i no tenia pressa. Ell però potser volia aprofitar el semàfor verd del davant o agafar embranzida per emprendre el considerable desnivell que el carrer feia tot seguit. Llavors m’ha donat temps de fixar-me detalladament amb ell, el seu equipament i la bici amb que anava. Portava en una mena de “portabultos” un paquet de una coneguda empresa de  repartiment. No  he arribat a distingir be la seva subjecció. La bici no tenia ni llums ni reflectants. Ell sense casc.

Segurament ell treballa com autònom per aquesta empresa. Un falçs autònom que s’explota a ell mateix, gràcies a la permissivitat cap aquestes empreses voltors i la desídia de les nostres autoritats municipals. És un mes d’aquest subproletariat  modern, per no dir nou esclau. Circular amb una bici fora de normativa, sense mesures de seguretat, ni assegurances d’accident, ni laboral,... 

Tot això impunement, però ecològicament, eliminant cotxes i motors. Tornant a la ciutat tranquil·la del rics molt rics, que paguen a preu d’or els parkings pertinents i els únics que poden circular còmodament com en els anys trenta.

I els perdularis a peu, passant hores i perills ens els transports públics.  Si tenen un treball fix o una pensió cada vegada mes reduïda, poden recórrer a una empresa  de semi esclavatge per tenir serveis a mà, a qualsevol hora. A mes la gran satisfacció que els hi dona poder rebre una pizza gourmet a volonté d’un que encara està molt per sota a l’escala social, a nivell de la supervivència i tot just amb el drets de persona humana i encara.

Es possible que et trobis al final del dia aquest ciclista discutint seriosament amb el seus companyons dels milions que ha de cobrar el Messi, o el Barça. Fan pujar i baixar els milions que hem de guanyar o pagar com si fos la propina que ha donat la veïna del tercer segona. El plaer que donen ens donen manejar aquestes xifres es similar a la droga, que ens fa pedalar a tots en aquesta societat

 

dimecres, 12 d’agost del 2020

Con los pies en el suelo

 


Escribo a bote pronto y por tanto la pelota puede irse a las nubes o marcar un gol de “traca i mocador”. 

Siento una profunda desazón al ver a mis amigos y conocidos hacer planes desde unos análisis en que se confunden deseos con realidades. Muchos independentistas hablan des de la República Catalana, otros de la tercera República Española… otros  enclavados en un pesimismo telúrico insisten en que todo está podrido y que encima vendrán tiempos peores. Acabo de leer la revista on line de Federalistes d’Esquerra. Se abre con un artículo Cesáreo González como si la UE hubiese alcanzado ya  el nivel de la Confederación o el suyo De la Tercera República a la república (europea) 3.0.  Los contenidos son más “contenidos”, menos eufóricos y más realistas. Pero creo que los análisis deben ser más fríos y pausados.

En estos momentos es bueno calibrar qué pierde y qué gana Europa con el Brexit.  De momento podemos decir que la gran victoria es que  a nadie se le ha pasado por la cabeza de desatar una crisis bélica, ni  tan siquiera una guerra comercial al estilo Trump, entre USA-CHINA. La esencia de Europa como un territorio desarrollado cívico,  en que se vive bien, con derechos humanos y libertad no se ha puesto en duda, porque el diálogo y la negociación es el único instrumento.

Los grandes problemas comunes siguen siendo los mismos: el cambio climático, la absorción de  la gran masa de inmigrantes del boom demográfico del Tercer Mundo, etc.  Para británicos y  europeos, escandinavos, germánicos o mediterráneos.  De Crimea ni se habla.

Los problemas domésticos de cada estado también son los mismos. Los chalecos amarillos y los  banlieues  en Francia, el reconocimiento real de la plurinacionalidad en España, el pozo sin fondo  de las ayudas regionales europeas y nacionales, las aduanas en el Ulster y Gibraltar, etc. 

El problema dinástico de España, es doméstico. Del estado español y como tal tiene que analizarse mientras sea compatible con el Tratado de Roma. La complejidad del tema es que la monarquía fue el punto de enlace de la dictadura franquistas y de una organización de España “UNA” a una democracia. Pero esta segunda restauración, como la de Alfonso XII, debía ser un dique contra la República Federal. El golpe de Estado de Hitler no fue para imponer la monarquía, el de Franco, tampoco. Hitler abolió el federalismo, Franco el régimen de las autonomías, ni eso toleraba, y las tachaba de separatistas.  Entre paréntesis ésta es una de las razones por las que la guerra civil, tuvo, como reconocía el propio Fraga, un componente importante de guerra contra Cataluña. Juan Carlos lo dijo claramente en mas de una ocasión. El único mensaje de Franco es que España permaneciera unida. Ni hablar de Wiemar o federalismo.

El establecimiento de la República en España no es equivalente a implantar el federalismo. Ni el federalismo exige de por si un régimen republicano.  El rey podría haber sido efectivamente un factor de cohesión hacia la España Federal. Muchos votamos la Constitución del 78  con esta esperanza.  La vacante del título de Conde  de  Barcelona por la muerte de Don Juan era un momento preciso.  Pero el emérito y Felipe VI han seguido otros derroteros. Incluso parece que han renunciado al título de soberanía más antiguo que tenia la monarquía española  y al de posible papel de árbitro.  Si es así, una maza contra el federalismo,  la monarquía  queda fuera de Europa y de España. ¿Puede dar un viraje?.

Pero lo que es más grave   son las corrientes ideológicas  que se han desgarrado y ambas han tirado hacia los extremos, la posición de los partidos también.  El   PP ha vuelto a posiciones re centralizadoras y ERC a posiciones independentistas. Así es casi imposible hablar de federalismo en España.  ¿Quizás esta es la razón oculta y real por la que muchos federalistas de izquierda, sueñan con federaciones europeas  o galácticas mientras van codo con codo con centralizadores manifiestos?  

Por todo ello desconfiamos de  las declaraciones del líder de Podemos.  Por estos pagos algunos recordamos que fue Negrín, el líder izquierdista del PSOE el primero que segó las competencias de la Generalitat (Basta leer la carta que le dirigió Companys).  La República y su gobierno de izquierdas no son garantía de nada, los de derechas menos. Con  Casado catastrófico.

Solo hace falta esperar, que amaine, … que la vacuna llegue, que los del Ibex recuperen el norte, que los que no encontraron las urnas, ni las pruebas de las sedición lo reconozcan y se vayan antes de que los echen …  aunque quedan pendientes las razones últimas y los hilos del atentado de las Ramblas del 17 de Agosto, que recuerdan demasiado la carta secreta del conde Duque a su Rey.  De momento que amaine,… veremos. Sabemos lol que queremos, pero sin espejismos.