dimecres, 29 de novembre del 2017

El Santo Grial y la unidad de España

El  23 de octubre de 1940 Heinrich Himmler líder de las SS hizo una visita relámpago a Barcelona, a la vuelta de Madrid. Tal como puede verse en la fotografía su objetivo fue la montaña y el monasterio de Montserrat. Parece que su visita  respondía a su interés por los temas esotéricos y en concreto la búsqueda del Santo GrialEl fracaso fue total, los gastos de hotel de la comitiva y su  fugaz visita los pagó el ayuntamiento de Barcleona. Unos 155.000 euros al cambio actual.
Foto: Pérez de Rozas/Arxiu Fotogràfic de Barcelona 

Como es sabido el Santo Grial sería la misma copa de vino que Jesús de Nazaret utilizó en la última cena con sus discípulos. Es una de las reliquias más apreciadas y reiteradamente buscadas por los cristianos. Además de su significado religioso de ser el vaso utilizado por el mismo Jesús para la ceremonia de la institución de la eucaristía, en las teorías esotéricas, esta copa tiene un gran poder que se transfiere al que la posee. Es lo que parece que Hitler buscaba para perpetuar su dominio del mundo. En realidad, el régimen de Franco con la recepción y boato que dispensó al jerarca nazi, en Madrid y en Barcelona, tenía como finalidad agasajar al mayor poder del mundo en aquel momento y, a su vez, recibir su reconocimiento.  
 El Santo Grial con más tradición que existe está la catedral de Valencia, concretamente en la Capilla del Santo Cáliz. Según diversas tradiciones este cáliz es transportado a Hispania para escapar de las primeras persecuciones cristianas. No hay ningún documento escrito que acredite estos hechos. Por tanto hay que interpretar estas tradiciones orales como una variante de las leyendas que afectan a las reliquias de la persona y familia de Jesús o las de sus apóstoles.
El documento más antiguo que tenemos que testifica la reliquia es del año  1071 en el recóndito monasterio de San Juan de la Peña (Aragón). Las diversas vicisitudes de sus traslados a Zaragoza, Barcelona, Zaragoza, hasta que es trasladado a Valencia, están perfectamente documentadas. Aquí llegan bajo el reinado de Alfonso el Magnánimo, como agradecimiento real a la ciudad  por el apoyo monetario que Valencia ha dado a su monarca para financiar sus campañas militares en Italia. Posiblemente no sea ésta la primera vez que el Grial ha servido de empeño  y fiador de crédito a los reyes de Aragón y Condes de Barcelona.
**
Los obispos y monasterios habían prestado dinero a reyes y nobles. Algunas veces incluso habían hipotecado repetidas veces y en diversos lugares sus tesoros y los cálices más apreciados para financiar guerras reales. Era una realidad que  yo había estudiado y olvidado como algo muy lejano.  La primera vez que leí un documento auténtico fue hace relativamente pocos años y me cogió desprevenido.
Ermengol VII, el conde de Urgell empeña el 1 de mayo de 1160 los mejores castillos y villas de su patrimonio, entre ellos el de mi pueblo, al cabildo y obispo de Urgell a cambio del tesoro de la catedral valorado en cuarenta libras de plata y doscientos maravedíes del mejor oro. La pieza más valiosa del tesoro era un  cáliz de oro con incrustaciones de piedras preciosas.  El conde, según el pergamino original,  se compromete a devolver todo el tesoro íntegramente y en perfecto estado antes de Navidad. Firman el documento además del conde Ermengol y Dulce su mujer, los nobles y magnates más importantes de su condado y algunos nobles del país de Foix que vemos que formaban parte de su mesnada.
Por su testamento sabemos que el conde Ermengol no pudo cumplir su palabra. Participó en la  conquista de Extremadura con sus fieles nobles y aliados y al servicio del rey de León. Fue herido en una acción de guerra y redacta  su testamento en la ciudad de  Plasencia el 3 de Agosto de 1167. Enumera uno por uno las villas y castillos que puso como prenda del préstamo y “que da a la iglesia de Urgell para que sea restituido su tesoro que un día yo acepté de la iglesia porque estaba en gran necesidad”. Todo hace pensar que sirvió para financiar la campaña de reconquista de buena parte de Extremadura. El cáliz el tesoro de la catedral de  Urgell seguramente se empeño a un grupo de banqueros posiblemente judios del mismo La Seu de Urgell o de Huesca. No consta que este càliz regresara al tesoro de la catedral.
**
Volviendo a la historia del Santo Grial, lo cierto y documentado es que en 1437 el rey Alfonso el Magnánimo entregó el Santo Grial  al Cabildo Catedralicio de Valencia como prenda por un préstamo de 40.000 ducados de oro para sus guerras italianas.
Algunos autores han querido relacionar el inicio del culto al Santo Grial de San Juan de la Peña con el hecho de que es en este monasterio y en el año 1.071 cuando se introduce  un nuevo rito litúrgico en la celebración de la misa, desplazando al que hasta ahora estaba vigente en la mayoría de los reinos peninsulares, que era  el rito mozárabe heredado de la época visigótica. El nuevo rito romano o carolingio comportaba una nueva liturgia, nuevos libros y una nueva letra. Esta reforma se había introducido ya un par de siglos antes en los llamados condados orientales o catalanes de la Marca Hispánica. En los condados catalanes catedrales y monasterios tenian ya el rito  y escritura carolingia  ya que rompieron con buena parte de la cultura visigótica en el siglo IX,  también en el obispado de Urgell a partir de la condena y destierro por herejía de su  obispo Félix.
 El  Santo Grial, una reliquia tan poderosa y su leyenda reforzaban la autoridad de la nueva liturgia eucarística para introducirse en los reinos occidentales de al Peninsula, aunque con un retraso de mas de dos siglos.
**
En los últimos años,  desde el papa Juan Pablo II,  las autoridades eclesiásticas han querido dar una mayor relevancia a esta reliquia. El cardenal arzobispo de Valencia, Antonio Cañizares Llovera,  ha inaugurado  recientemente la nueva iluminación y restauración de la Capilla del Santo Cáliz. Ha aprovechado la ocasión para hacer un llamamiento del más rancio nacional-catolicismo. Según la reseña de la Vanguardia “ha hecho hoy un llamamiento "a la luz, a la paz y a la unidad" de España tras los acontecimientos de ayer en el Parlamento de Cataluña en el marco del proceso independentista. El titular de la noticia o remate final es ya un eslogan de las manifestaciones:"España no es sin Cataluña ni Cataluña sin España". Un eco que recuerda a los mozárabes fundamentalistas que emigraron del Andalus al Reino de Asturias y  que fueron los primeros en justificar la expansión del reino leonés proclamándose continuadores de la monarquía visigoda. Los cancilleres, clérigos y monasterios fabricaron, mutilaron y falsearon los documentos que hacían falta y aportaron las más inverosímiles reliquias para santificar sus conquistas. Así han continuado hasta el Vaticano II, y otros como el cardenal Cañizares todavía continúan.
**
 Ya es hora que digamos la verdad. La Marca Hispánica y los Condados Catalanes nacen vinculados al Imperio Carolingio, el corazón de Europa, no a las montañas de Covadonga. Cuando los Condes de Urgell o los de Barcelona cooperan con otros reyes peninsulares lo hacen en términos de igualdad. Sólo en estos términos les reconocen el título de emperador,  que significa Rey de reyes  

El título tradicional de los reyes Habsburgo y Borbones hispánicos era, y lo fue hasta la primera república, HISPANIARUM REX, Rey de las Españas.

 Los estados modernos tienen su poder en el acuerdo libre de los ciudadanos y los pueblos, fundamento más acorde con el evangelio de Jesús. No hacen falta alusiones al  Grial  ni falsas tradiciones pseudopiadosas, ni mozárabes ni himmlerianas. Respetamos las tradiciones, pero, por favor, dejen de aprovecharse de la ignorancia y de inculcarla al pueblo o a los gobernantes.  Himmler fue a Montserrat, la Tríada europea ha ido hace poco a Oviedo, centro de reliquias tan poderosas como falsas. Junker incluso ha sido nombrado Doctor honoris causa por la Universidad de Salamanca. No sé si fue a visitar la tumba del cruel Duque de Alba,  tan famoso como  denostado en sus tierras flamencas. Pero ya sabemos que lo que la naturaleza no da, Salamanca no lo presta. 

**
En conclusión, el poder político ha usado la religión para justificar e incluso financiar sus guerras. Y la jerarquía religiosa no ha tenido inconveniente en usar sus elementos más apreciados, las reliquias más sagradas, el tesoro de la Catedral de Urgell o el Santo Grial, para hipotecarlos  o venderlos a cambio de rentas, prebendas y privilegios terrenales. Aunque hoy nos parezca mentira en la Edad Media creían que aquellas reliquias imposibles eran auténticas. En tiempos modernos también hay grupos que han creído en el poder de estos elementos mágico-religiosos, sea el Santo Grial para los jerarcas de la Alemania nazi  o el brazo de Santa Teresa o el manto de la Virgen del Pilar para el general Franco.



 La copa superior del siglo  I_II, que es propiamente la supuesta  reliquia.  Su factura es  de piedra ágata traslúcida y semejante a otras piezas del periodo helenístico  encontradas en Egipto y Roma  Mide 9'5 cm de diámetro medio en la boca, 5'5 cm de profundidad por el interior.  El vaso es una joya  arqueológica... 
El resto del cáliz, pie, asas y caña,  es  muy posteriorde época medieval. 


Lo que parece inadmisible es que esta simbología, hoy en día obsoleta, que tiene sólo valor como testimonio y patrimonio cultural de una época,  sea usada y reivindicada por los jerarcas eclesiásticos y políticos todavía como auténtica y justificante de sus intereses políticos. 
En todo caso el Santo Grial, como hecho histórico,  es más un signo del hecho diferencial de los condados catalanes por su origen y culturas carolingias que de la unidad. El resto de los reinos peninsulares  siguieron la tradición mozárabe hasta bien entrado el siglo XI.

Si la leyenda del Santo Grial  se cumple, estamos llegando al final de los 1.000 años de su imperio

dijous, 23 de novembre del 2017

PAÏSOS CATALANS o REGIÓN ESTE.



Aquests dies he vist en un resum de notícies al Sr. Rivera mostrant a les càmeres un text escolar que contenia un mapa dels  Països Catalans. En realitat  sembla que el mapa que ensenyava el Sr. Rivera era el de l'extensió linguistica del català. Per ell aquest mapa és un exemple clar de l’ adoctrinament que es fa a l’escola catalana, falsejant la realitat i no sé quantes coses més.

És un argument que he vist repetit diverses vegades per polítics de C’nos i PP. També en altres ocasions he sentit que els posa especialment nerviosos que TV3 doni un resum de les previsions meteorològiques a tres escales Catalunya, Països Catalans i Europa.

EUROSTAT NUT 1:  Region Este ó Països catalans
És un fet innegable que els Països Catalans són tres països amb institucions pròpies i autònomes i també amb una història i cultura en part compartida i en especial  la llengua.  La denominació de Països Catalans fa referència als dos fets constitutius: elements compartits comuns  i  una  entitat diferenciada. Potser per aquesta raó ha tingut,  i té,  tant d’èxit en el llenguatge quotidià aquesta manera de referir-se al conjunt dels tres territoris.

Com sabem, antigament  eren el Principat de Catalunya, el Regne de València i el Regne de Mallorca, que tenien per monarca el Rei d’Aragó . Actualment són  jurídicament comunitats autònomes de l’estat espanyol. Junt amb el Principat d’Andorra, que és un estat  independent i reconegut per  Nacions Unides, les fronteres dels anomenats Països Catalans,  encara que no d’ una forma exacta, formen el que en antropologia es denomina una àrea cultural. A més formen una àrea geogràfica prou ben  delimitada, tancada pels Pirineus i la zona propera a la mar mediterrània del gran golf de València i les illes Balears.

Ja fa uns anys que estic jubilat. No he conegut cap text escolar de Geografia que no expliqui i cartografiï aquesta realitat. El terme Països Catalans probablement s’empri més al Principat que als altres territoris perquè té  un cert aire reduccionista.  Alcover i F. de B. Moll titularen el diccionari comú: Diccionari català-valencià-balear.  Actualment hi ha edició electrònica consultable a través d’Internet del (DCVB), gràcies a l’editorial Moll, propietària de l’obra i als serveis tècnics de l’IEC. El suport econòmic fou a càrrec de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears i del Govern d’Andorra.

Com podem comprovar el Govern Valencià del moment es va autoexcloure del finançament i publicació d’aquesta obra. Com és sabut el Valencià és reconegut com un idioma propi per les lleis espanyoles i valencianes, criteri que no és compartit per la majoria de les autoritats universitàries. Però ara no entrarem en aquesta polèmica com tampoc en la del LAPAO. El nom de  Diccionari català-valencià-balear és molt llarg però molt aclaridor.


Aquest sembla l’ús més normalitzat a la nostra societat. Emprem el col•lectiu genèric de Països Catalans quan ens referim a elements comuns tractats globalment o per separat. Si volem explicitar les diferències anomenem les tres variants culturals més importants. Un criteri similar segueix Google per als seus diccionaris en espanyol, sense pressuposar que formen llengües diferents.  També anomenen Paises Hispanos els que van ser colonitzats pels espanyols i tenen el castellà com la seva o una de les seves llengües. En canvi cap hispano americà se sent  espanyol ni que forma part de la nació espanyola, com proclamava la Constitució de Cádiz.

Però no ens escapem d’estudi. Quin reconeixement té i ha de tenir el Col•lectiu Països Catalans?

Europa i concretament el seu servei estadístic EUROESTAT reconeix tres nivells d’unitats regionals, anomenats NUT. A  Espanya les NUT III, que són les més petites, corresponen a les províncies. El nivell NUT II compren, a nivell espanyol, les Comunitats autònomes. El nivell NUT I, les regions més grans, són agrupacions de comunitats autònomes. A la RF d’Alemanya els lander o estats federals tenen el nivell NUT I. Cada estat ha fet les seves divisions regionals.  Algunes tenen dos nivells, són NUT I i II, com Canàries.

La divisió espanyola de NUT I , o grans unitats territorials, és el que tenim en el mapa. Són 7. Dos conserven el nom propi Madrid i Canàries. Les altres 5 es defineixen, no per la seva entitat històrica o geogràfica com fan els alemanys, sinó per la seva posició respecte a la capital de l’Estat, Madrid: Noroeste, Norte, Este, Centro, Sur.  Per tant, L’Estat Espanyol i  EUROSTAT reconeixen una entitat regional  als Països Catalans però se’ls hi nega el seu nom que els defineix com una unitat cultural i històrica. Per què?, tenen al•lèrgia a la paraula catalans?


En un llibre de text de Geografia de Catalunya,  editat el 1991 per a una matèria optativa de batxillerat,  vaig intentar explicar aquesta classificació europea per poder fer comparacions i anàlisis de la qüestió Catalunya dins Europa. Jo  preferia i prefereixo la denominació popular de PAÏSOS CATALANS per raons històriques, culturals i geogràfiques, a la nomenclatura oficial REGION ESTE.  Amb tot vaig advertir a l’editorial de la doble manera de denominar la regió. L’editorial, catalaníssima, va optar per REGIÓN ESTE, com es pot veure en aquesta taula.



Crec que la editorial, per esquivar possibles problemes,   continuava practicant amb tota la naturalitat l’autocensura típica del franquisme en aquesta i en altres questions que algun dia abordarem. Està vist que al Sr. Rivera o al PP i C’nos  els hi sembla lo més natural del món la elecció que va fer l’editorial de fer desapareixerà qualsevol rastre, nomenclatura i categoria mental, que no sigui la centralista –castellana. Morta la cuca, mort el verí. Un altre dia en parlarem.





dimarts, 21 de novembre del 2017

ELS MEUS NUMEROS III

  III

Que farà Catalunya Si que es Pot ?                                                    20/11/2017


De moment s’ha posicionat clarament contra el 155. Però també en contra de la DUI.  Es vol situar inequívocament  en un terreny intermedi i té molts punts indefinits  que no acaben d’aclarir els seus dirigents. “ Espanya és una entitat plurinacional i els seus pobles tenen dret a l’autodeterminació” repeteixen. Encara que matitzen que estan a favor del dret a l'autodeterminació de les nacions que formen Espanya, no vol dir que  estiguin a favor d’exercir-lo ara.

No crec que CSQP renunciï al model d’integració de l’escola catalana ni a la Corporació pública dels mitjans audiovisuals catalans, ni al model sanitari, etc.
A més, la posició intermèdia de CSQP en la qüestió territorial li permet fer concessions temporals i posar-se d’acord amb socialistes i independentistes.   Amb els primers ,  PSC, ERC i CUP, poden compartir programari social. Amb el PSC comparteixen a més el concepte de reforma lenta per afermar el catalanisme dins l’Estat Espanyol.

Pel que fa al suport social es mouen entre 9 i 11 escons. Per tant una forca més reduïda que el PSC en les eleccions autonòmiques Jo els hi trobo a faltar un model clar  de país i de ciutats en el cas local. Això penso que es un desavantatge per a les pròximes eleccions, però potser un avantatge per desprès de les eleccions  i  poder jugar un paper clau.


En resum, CSQP i el PSC,  que intenta a més repescar els  més de cent mil vots d’Unió i antics convergents,  són necessaris per fer una majoria que dobli en vots i intencions els partits involuciónistes:  PP i C´nos


 IV

El model de llarg recorregut

La qüestió fonamental és si l’ estratègia de les tres llistes clarament independentistes depèn dels resultats  del 21 D o no. Sembla que tant ERC com Junts per Catalunya estan elaborant una estratègia nova, de llar recorregut, que plantejaran abans de les eleccions. 

Tant de bo no m’equivoqui. Els mateixos objectius, però canviant de velocitat per donar temps real a eixamplar les bases socials de l’independentisme. La CUP i alguns grups sembla que difícilment renunciaran a l’Alta velocitat cap a la República Catalana,  si guanyen en vots. Creiem que s’equivocarien un altre cop, perquè el cost serà molt alt.

Els resultats de la via ràpida i el suport social que té ja els hem vist. Hem comprovat  l’èxit  de les mobilitzacions però  també hem constatat el fracàs en l’ampliació de la base independentista. No ens enganyem més, hem d’anar a aconseguir una plataforma que agrupi  el 75 % dels vots i que siguin ferms.

El primer pas seria posicionar-se clarament per unes eleccions sense presos i suprimir el 155. Fis aquí i no gaire més es pot aconseguirà del PSC a canvi del que direm desprès. Però si això és cert pensem que  els vots dels que volen que es retiri el 155 serien, el 21 de D, el doble dels dels unionistes. Una victòria aclaparadora.


La posició  del PSC és fràgil. Recordem que  el PSOE ha votat en contra de que s’investiguin les càrregues policials de l’1- O. Crec que el PSC sols pot entrar en un pacte o coalició amb la resta de partits des de  Junts per Catalunya cap a l’esquerra, si en aquesta plataforma s’accepta la via de reforma de l’estatut, és a dir, superar el 75% del vots.. Condició que també ha reclamat reiteradament CSQP. Cal deixar molt clar que encara que treguin el 21 D una majoria de 50 +1 no plantejaran ara les reivindicacions de la República Catalana.

 Això és possible i començar a treballar el 21 de Desembre.  La trencadissa no ha estat petita, caldrà tacte per la reconstrucció i un programa per tirar endavant. En parlarem.

divendres, 17 de novembre del 2017

Qui s’emportarà el recolçamentdel PSC ?


Qui  s’emportarà el recolçamentdel PSC ?

Els Bloc unionista ha guanyat en les últimes eleccions més de 250 mil vots. Ha passat el rasclet en l’abstenció i en antics votants d’altres partits. Si ara suma els vots del PSC, que vol integrar el del centre dreta de l’antiga Unió i Convergència,  la Sociovergio, aquest bloc se’n va als 1, 7 milions.  L’Arrimades ja es veu presidenta.  

La clau és el PSC. La clau és  Iceta?

Quin preu ha de pagar el PP per aconseguir el vot del PSC ?  Pel que semblen dir, és la reforma constitucional. Que pot demanar el PP- C’S  a canvi ? 

Pel que es veu, el sistema inclusiu de l’escola catalana i la Corporació de Mitjans Públics de Comunicació, especialment TV3.

Hi ha molts periodistes pròxims als socialistes  de  la línia dura que  amb més raó que sense s’han sentit sistemàticament maltractats per la Corporació. Ara li tenen moltes ganes. No tindrien cap problema, si no tot el contrari, de fer una TVE a Catalunya. Una reconversió a  Sant Cugat ·3.  

Més difícil és que el PSC renunciï al model d’escola catalana que ell va impulsar com el seu  vaixell insígnia de la integració social catalana. Ha estat un  model d’èxit innegable. Sols des de la impostura i mentida es pot negar. Això no vol dir que no tingui defectes i que es pugui i s’han de corregir. Una escola pública i de qualitat, on tots els nens conviuen en la mateixa aula. Sabem que hi ha partits interessats en fraccionar la societat per treure’n rèdit polític, com han fet amb el conjunt d’Espanya. Tenir una classe social o un territori  subjugat per tenir una borsa de vots captius. 

Espero que  els socialistes no ho permetin per més que Ciutadans en faran el seu estàndard  negant la història i la realitat i emprant quantitat de sofismes, mentides i relíquies de sant, si cal.

Aquest és precisament l’argument que han d’emprar tots els catalanistes i que ha de fer decidir el bloc de Cat Sí que es Pot. En altre temps el PSUC ho va tenir clar. 
Continuarem.

ELS MEUS NUMEROS 17/11/2017 He dit que l’objectiu del 21 D no és obtenir la majoria de vots de les tres candidatures independentistes, la majoria social de l’ independentisme. El veritable objectiu és aconseguir que els vots dels que volem l’ AMNISTIA DELS PRESOS I ABOLICIÓ DEL 155 sumin el doble dels vots dels favorables a la situació actual. D’on treus els números?, hem diuen. Aquest és la meva anàlisi. El cens electoral està situat al voltant dels 5, 33 milions de votants potencials. Uns 15 mil vots superiors als de les últimes eleccions de 2015. No crec que les xifres definitives difereixin molt. És més difícil de preveure l’abstenció. En les votacions al Parlament de Catalunya era tradicionalment més alta que a les generals del conjunt de l’Estat. Però en els últims anys aquesta tendència ha canviat. A les últimes generals del conjunt de l’Estat l’abstenció de Catalunya fou del 34, 39 %. En canvi a les del Parlament de Catalunya de 2012 fou del 32, 24 % i a les del 2015 l’abstenció baixà fins el 25,05 %. Una xifra realment baixa, que va suposar que mig milió de votants s’incorporessin a la batalla electoral. L’abstenció encara pot baixar més. Poc, però pot baixar. Tot plegat aconsella que podem comptar el nombre de vots absoluts de 2015. Anem a veure com es fan les agrupacions. ANYS 2015 2.012 Candidatures Vots Diputats PP 349.193 8,49% 11 471.681,00 C's 736.364 17,90% 25 275.007,00 Bloc Unionista 1.085.557 26,39% 36 746.688,00 PSC 523.283 12,72% 16 524.707,00 Cat Sí que es Pot 367.613 8,94% 11 359.705,00 JxSí 1.628.714 39,59% 62 1.614.383,00 CUP 337.794 8,21% 10 126.435,00 Bloc Independentista 47,80% 72 Si ens fixem en la diferència en els vots obtinguts entre els anys 2012 i 2015 destaca el gran creixement de Ciutadans, quasi mig milió de vots més que doblen de llarg els seus resultats. També la Cup dobla amb escreix els seus resultats, però amb nombre absolut creix d’una manera més reduïda. El que veu reduït el seu electorat d’una manera més radical és el PP, que suposem que en la seva major part se’n va a Ciutadans. Queden fora del quadre els cent mil vots d’ Unió perquè no treuen cap diputat. Els transvasaments entre partits és relativament fàcil. En canvi costa més el traspassament de blocs. Però mirem endavant. Guanyarà el bloc que aconsegueixi atreure’ s el PSC i CSQP. Això per un pròxim dia. II Qui s’emportarà el recolçamentdel PSC ? Els Bloc unionista ha guanyat en les últimes eleccions més de 250 mil vots. Ha passat el rasclet en l’abstenció i en antics votants d’altres partits. Si ara suma els vots del PSC, que vol integrar el del centre dreta de l’antiga Unió i Convergència, la Sociovergio, aquest bloc se’n va als 1, 7 milions. L’Arrimades ja es veu presidenta. La clau és el PSC. La clau és Iceta? Quin preu ha de pagar el PP per aconseguir el vot del PSC ? Pel que semblen dir, és la reforma constitucional. Que pot demanar el PP- C’S a canvi ? Pel que es veu, el sistema inclusiu de l’escola catalana i la Corporació de Mitjans Públics de Comunicació, especialment TV3. Hi ha molts periodistes pròxims als socialistes de la línia dura que amb més raó que sense s’han sentit sistemàticament maltractats per la Corporació. Ara li tenen moltes ganes. No tindrien cap problema, si no tot el contrari, de fer una TVE a Catalunya. Una reconversió a Sant Cugat •3. Més difícil és que el PSC renunciï al model d’escola catalana que ell va impulsar com el seu vaixell insígnia de la integració social catalana. Ha estat un model d’èxit innegable. Sols des de la impostura i mentida es pot negar. Això no vol dir que no tingui defectes i que es pugui i s’han de corregir. Una escola pública i de qualitat, on tots els nens conviuen en la mateixa aula. Sabem que hi ha partits interessats en fraccionar la societat per treure’n rèdit polític, com han fet amb el conjunt d’Espanya. Tenir una classe social o un territori subjugat per tenir una borsa de vots captius. Espero que els socialistes no ho permetin per més que Ciutadans en faran el seu estàndard negant la història i la realitat i emprant quantitat de sofismes, mentides i relíquies de sant, si cal. Aquest és precisament l’argument que han d’emprar tots els catalanistes i que ha de fer decidir el bloc de Cat Sí que es Pot. En altre temps el PSUC ho va tenir clar. Continuarem. III

ELS  MEUS  NUMEROS    

17/11/2017
He dit que l’objectiu del 21 D no és  obtenir la majoria de vots de les tres candidatures independentistes, la majoria social de l’ independentisme. El veritable objectiu  és aconseguir que  els vots dels que volem l’ AMNISTIA DELS PRESOS I ABOLICIÓ DEL 155 sumin el doble dels vots dels favorables a la situació  actual.

D’on  treus els números?,  hem diuen. Aquest és la meva anàlisi.

El cens electoral està situat al voltant dels 5, 33 milions de votants potencials. Uns 15 mil vots superiors als de les últimes eleccions de 2015.  No crec que les xifres definitives  difereixin molt.

És més difícil de preveure l’abstenció.  En les votacions al Parlament de Catalunya era tradicionalment més alta que a les generals del conjunt de l’Estat. Però en els últims anys aquesta tendència  ha canviat.  A les últimes eleccions generals del conjunt de l’Estat l’abstenció de Catalunya fou del 34, 39 %.
 En canvi a les del Parlament de Catalunya de 2012 fou del 32, 24 % i a les del 2015 l’abstenció baixà fins el 25,05 %.  Una xifra realment baixa, que va suposar que mig milió de votants s’incorporessin a la batalla electoral.  L’abstenció  encara pot baixar més. Poc, però pot baixar. 

Tot plegat aconsella que podem comptar el nombre de vots absoluts de 2015. Anem a veure com es fan les agrupacions.

ANYS                                                       2015
2.012

Candidatures
Vots
Diputats

PP
349.193
8,49%
11
       471.681,00  

C's
736.364
17,90%
25
       275.007,00  
Bloc Unionista
1.085.557
26,39%
36
746.688,00


PSC
523.283
12,72%
16
       524.707,00  

Cat Sí que es Pot
367.613
8,94%
11
       359.705,00  

JxSí
1.628.714
39,59%
62
 1.614.383,00  

CUP
337.794
8,21%
10
       126.435,00  
Bloc Independentista
47,80%
72

Si ens fixem en la diferència en els vots obtinguts entre els anys 2012 i 2015 destaca el gran creixement de Ciutadans, quasi mig milió de vots més que doblen de llarg els seus resultats. 
També la Cup  dobla amb escreix els seus resultats, però amb nombre absolut creix d’una manera més reduïda. 

  El que veu reduït el seu electorat d’una manera més radical és el PP, que suposem que en la seva major part se’n va a Ciutadans.  Queden fora del quadre els cent mil vots d’ Unió perquè no treuen cap diputat. 
  
Els transvasaments entre partits és relativament fàcil. En canvi costa més el traspassament de  blocs. Però mirem endavant. Guanyarà  el bloc que aconsegueixi atreure’ s el PSC i CSQP.  Això per un pròxim dia.




El doble de vots

per l’amnistia i  la llibertat                 

15/11/2017
El dia 21 de Desembre cal aconseguir el doble de vots per la llibertat del presos i amnistia. Se’m fa difícil de creure que la democràcia espanyola sigui tan “madura”, que tingui a la presó o a l’exili un govern electe mentre convoca eleccions contravenint la pròpia Constitució del 1978.  Ni Maduro s’ha atrevit a tant a Veneçuela. Però cal tenir clar des d’ara l’objectiu
Els partits, que porten la llibertat i amnistia com a punt primer del seu programa,  han de  tenir el doble de vots dels partits  que donen suport al 155
  
No ens enganyem una altra vegada,  l’objectiu no es que hi hagi més majoria de vots independentista, la tant desitjada majoria social independentista. Si es dona millor. Però aquest no és l’objectiu. Ara estem en una cursa de llarg recorregut. 

Si hem de marcar algun model , aquesta és la independència de Noruega de principis del segle XX, dirigida per la socialdemocràcia noruega i sueca.  Hem de respectar els tempus i la pròpia evolució de cada grup. Ara no tenim pressa. Estem en una cursa de llarg recorregut.  Ara serem tres milions, però en les properes, estic segur, podem ser quatre milions. Llavors serem imparables. Aquest és el model noruec i el que marca l'estatut.
  
Cal sumar, perquè són essencials, els grans sindicats.  I han de tenir el seu  propi  protagonisme . Cal esperar la incorporació de la nova generació metropolitana. També s'afegiran molts dels antics socialistes, els que sempre han cregut que la llibertat individual i la llibertat nacional van de la mà i que  la igualtat social comporta la igualtat entre les nacions.  El PSOE sempre ha tingut un element espanyolista uniformitzador que algunes vegades, com amb la dictadura de Rimo de Rivera, quasi el portà amb un ambigu col·laboracionisme i a l’extinció.  Se’n van refer i van digerir les pròpies contradiccions.  Ara passarà  el mateix?.  Els hi hem de donar el seu temps.

Mentre,  tots tenim feina a suturar les ferides que el sistema autonòmic català ha amb la destralada del 155.  Cal reafirmar-se en els punts centrals del model català i que ens ha portat  fins aquí amb tant d’èxit, començant per el model educatiu inclusiu i en català, la sanitat pública, els mitjans públics audiovisuals i la tasca dels ajuntaments, etc. Fins hi tot s’hi afegiran alguns que amb tota propietat senten com a seu el sistema educatiu que no separa els nens a les aules segon la llengua materna.

No ens hem de flagel·lar mes dels compte per la situació actual.  El nostre govern va proclamar al República perquè la heroïcitat del 1 Oct manava. Però  també manava la raó i el seny. Ningú no va despenjar la bandera de l’Estat Espanyol de la Generalitat. No va ser un descuit. 

La cursa continua. Recordem  no intentem tant la majoria social de d’independentisme com l’ aplastant majoria de vots per
l’ AMNISTIA I LLIBERTAT,

EL DOBLE  que  dels favorables  al  155.

dijous, 16 de novembre del 2017

Artículos que hay que releer.



Artículos que afectan a la cuestión de Cataluña y que hay que repasar.


M’han demanat que reprodueixi  els famosos articles de la Constitució Espanyola de 1978,  que ara s’apliquen a Catalunya, d’una manera o d’un altra.  Són aquests:

Artículo 155.
1.  Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2.  Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Artículo 116
Estado de alarma. Estado de excepción. Estado de sitio
. 1.  Una ley orgánica regulará los estados de alarma, de excepción y de sitio, y las competencias y limitaciones correspondientes.
2.  El estado de alarma será declarado por el Gobierno mediante decreto acordado en Consejo de Ministros por un plazo máximo de quince días, dando cuenta al Congreso de los Diputados, reunido inmediatamente al efecto y sin cuya autorización no podrá ser prorrogado dicho plazo. El decreto determinará el ámbito territorial a que se extienden los efectos de la declaración.
 3.  El estado de excepción será declarado por el Gobierno mediante decreto acordado en Consejo de Ministros, previa autorización del Congreso de los Diputados. La autorización y proclamación del estado de excepción deberá determinar expresamente los efectos del mismo, el ámbito territorial a que se extiende y su duración, que no podrá exceder de treinta días, prorrogables por otro plazo igual, con los mismos requisitos.
4.  El estado de sitio será declarado por la mayoría absoluta del Congreso de los Diputados, a propuesta exclusiva del Gobierno. El Congreso determinará su ámbito territorial, duración y condiciones.
 5.  No podrá procederse a la disolución del Congreso mientras estén declarados algunos de los estados comprendidos en el presente artículo, quedando automáticamente convocadas las Cámaras si no estuvieren en período de sesiones. Su funcionamiento, así como el de los demás poderes constitucionales del Estado, no podrán interrumpirse durante la vigencia de estos estados. Disuelto el Congreso o expirado su mandato, si se produjere alguna de las situaciones que dan lugar a cualquiera de dichos estados, las competencias del Congreso serán asumidas por su Diputación Permanente.
6.  La declaración de los estados de alarma, de excepción y de sitio no modificarán el principio de responsabilidad del Gobierno y de sus agentes reconocidos en la Constitución y en las leyes.

De la suspensión de los derechos y libertades
Artículo 55.
1.  Los derechos reconocidos en los artículos 17, 18, apartados 2 y 3, artículos 19, 20, apartados 1, a) y d), y 5, artículos 21, 28, apartado 2, y artículo 37, apartado 2, podrán ser suspendidos cuando se acuerde la declaración del estado de excepción o de sitio en los términos previstos en la Constitución. Se exceptúa de lo establecido anteriormente el apartado 3 del artículo 17 para el supuesto de declaración de estado de excepción.
 2.  Una ley orgánica podrá determinar la forma y los casos en los que, de forma individual y con la necesaria intervención judicial y el adecuado control parlamentario, los derechos reconocidos en los artículos 17, apartado 2, y 18, apartados 2 y 3, pueden ser suspendidos para personas determinadas, en relación con las investigaciones correspondientes a la actuación de bandas armadas o elementos terroristas.
" La utilización injustificada o abusiva de las facultades reconocidas en dicha ley orgánica producirá responsabilidad penal, como violación de los derechos y libertades reconocidos por las leyes."


COMENTARI: Aixó no m'ho han demanat, però ho afegeixo de torna, gratis.
 
Com es pot llegar l’article 155 en cap lloc diu que El Govern de l’Estat pot substituir els càrrecs electes de la Generalitat. Nomes diu que el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas i s’entén en tots els àmbits que sigui necessari, però sempre se suposa, el 151, 1,  que és l’autoritat de la Comunitat qui ha de complir les ordres no el govern central.  Això ja ho feia el Sr. Montoro abans de decretar el 155 i ningú va xistar.
Substituir les autoritats electes per el parlament autonòmic per altres autoritzats  no és únicament subvertir el dret a l’autonomia que reconeix l’article  2 de la pròpia Constitució, sino que es subvertir i privar als ciudatans dels mes elemental dret democràtic. Això ho pot fer l’estat  aplicant l’article 116.  Com reconeix i se’n vanagloriava el propi Rajoi, aprofitar l’article 155 per acabar amb les autoritats sorgides dels parlaments regionals, no ho havia fet ningú desprès de la segona guerra mundial. I abans ?. El cas mes conegut és  Hitler, que va interpretar “podrá adoptar las medidas necesarias”, per actuar com li semblés i  sense els controls que estableix la pròpia Constitució del 116.
En tot cas la vulneració dels drets fonamentals també està regulada per l’article 55 de la Constitució. Això obliga també a la pròpia jutgessa de l’Audiència que és la que ha dictat presó provisional contra membres del govern, amb un advertiment clar. “La utilización injustificada o abusiva de las facultades reconocidas en dicha ley orgánica producirá responsabilidad penal, como violación de los derechos y libertades reconocidos por las leyes”.