CARLEMANY I PUIGDEMONT
Havia quedat
molt clar. El diaris ho havien publicat. Li tocava a Sant Julià de Ramis. Allí,
al poliesportiu de l'escola, havien fet
guàrdia uns voluntaris per preservar que ningú podes ocupar i tancar el local
que a partir de les 9 es convertiria en espai electoral, amb mesa, paperetes i
urna. Tot a punt.
El govern de
l'estat espanyol s'havia entestat a que el referèndum no es celebraria,
que no hi hauria paperetes, ni urnes, ni locals ni votacions. Feia dies
que ho deia, ho repetia i se'n mofava. Havia requisat diversos milions de
paperetes en els escorcolls a impremtes. Però era la vigília del 1 d' Octubre i no havia trobat
ni requisat cap urna. Arribat el dia, les espases estaven a l'aire des de bon
matí. Les forces de l'estat reforçades des de dies i setmanes abans per
guàrdies civils i tenien com a missió impedir votar com a mínim a les
principals autoritats i líders independentistes. Per assegurar-se l’eficàcia
Madrid havia dotat les unitats anti-avalots d’ un comandament unificat especial.
Si les
autoritats de la Generalitat aconseguien finalment posar urnes i paperetes,
calia de totes maneres, IMPEDIR LA FOTO.... La de Mas, Junquereres, Forcadell o qualsevol altre conseller votant. Però, i sobretot, la de Carles Puigdemont, la del
molt honorable President de la Generalitat. Home petit i d'abundant cabellera, l’
alcalde de Girona que s'havia esmunyit
entre les llistes per ocupar el lloc del presidenciable, quan aquest va decidir
donar un pas al costat. Ara, aquest recent arribat a la gran política, president de la petita Catalunya, podia posar
altra vegada en ridícul el tot poderós gegant de l'Estat Espanyol.
El naixement de una llegenda.
Com en l'època dels antics clàssics hi havia a les
altures una intensa baralla entre els deus i les forces de la natura. Les
fúries van estendre el seu mantell sobre
tot el territori català per dificultar la votació.
Sota la pluja hi haurà
pocs votants pensaren. Els vells i les velles que havien estat insensibles fins
ara als arguments de la prudència, ara el seu reuma els faria més sensibles a la
humitat, o flaquejarien per por d’una relliscada o pel temor a una
grip sempre traïdora a la seva edat. A més tota la terra catalana, estava assedegada d’aigua després d’una
llarga sequera, ara m’estarien agraïts a les fúries si el hi portaven l’aigua de la pluja
Les nimfes
de les fonts que estaven més a prop de la gent i els coneixien millor els seus
desitjos dels humans s’enfrontaren a les fúries. Tot l’any sequera
i ara pluja?. Però tenien menys poder.
Podien retenir la pluja perquè no toques al terra, però llavors es formaven
boires i núvols baixos. Aquest dia, des
que va començar a clarejar es va mantenir aquesta lluita sobre la terra
catalana entre els favorables i contraris a la votació. Els núvols eren baixos
i la pluja indecisa.
Per
terra, mar i aire l’estat espanyol havia pres posicions. Els antiavalots, com guerrers d’un altre
planeta, avançaven en compacta formació cap a les escoles, amb tot l’equip de casc, porres, escuts i
caretes, cada grup tenia també unes grans tenalles i malls per esbotzar tanques i
vidres.
L’helicòpter
de la policia estava clavat al cel com un esparver esperant, a l´'hora anunciada, la sortida del president. Així que el cotxe del president sortia fou alertat des de terra . L’helicòpter aviat va enfilar la seva ruta, seguint-lo a curta distància des del cel . Els dels cotxe
presidencial no van tardar massa a notar
els sorollosos i compassats roncs de les
seves aspes sobre seu.
Van reaccionar
ràpidament. Per prudència,
la seva escorta havia previst ja fer un canvi de cotxe prop de Sant
Julià de Ramis, poc abans del poble on el president havia de votar. Tot va ser
molt ràpid. El president que coneixia be el terreny va indicà el lloc precís on
es faria el canvi. Fou sota un pont.
Just en aquell el moment un núvol espès
i a ran de terra embolcallà aquell indret.
El cotxe buit i sense el president va sortir sense dilació. Aquella boirina feia una pressió densa que es podia notar darrera els vidres, dins
el cotxe i tot.
El
brugit dels motors ressonant entre els muntanyes i el seu soroll dels motos sota el pont van
acabar per despertar totes les forces de
la naturalesa. Follets del bosc, els
minairons[1]
de les muntanyes * i els fameliars* de
sota el pont.
Tots
es van desvetllar de cop i es van posar del costat de les nimfes. Fins hi tot l’esperit d’antics guerrers que
havien lluitat per aquestes terres es despertaren per vetllar pels seus
protegits en aquesta persecució tant desigual. Tots tenien una oïda massa fina per passar per alt els
esglais que sortien de les escoles i centres de votació del país. Allí van acudir. Els minairons, els més
ràpids i millors d’aquest micro mon, restauraven ràpidament els sistemes dels
ordinadors dels centres de votació
desprès de cada atac informàtic. Foren els fameliars, menys inquiets però igual de treballadors i eficaços,
els que aconseguiren establir el cens universal. Tothom podia votar en
qualsevol lloc. Si tenien problemes a la taula assignada, podien anar a la més
propera o a la del poble del costat. El sistema creat pels fameliars discriminaria, i anul·laria desprès pel numero del DNI, les
possibles repeticions. Això alleugí una
mica les cues dels pacients votants..
Però la major part dels humans mai va
sospitar de la tasca dels minairons,
fameliars, ni les lluites que hi havia mes enllà del que veien els seus ulls. Ni
que Carlemany, en altre temps venerat
als altars Girona, mai havia abdicat en
la seva obligació protegir als gironins que voluntàriament havien buscat
la protecció del seu Imperi.
Ni
tant sols els del cotxe del president Carles Puigdemon caigué en compte en
aquest detall, quan el nou cotxe del president anava arrancar, per més que el conductor accelerés i les rodes xisclessin fregant el terra, no
es movia del lloc. Durant una estona es feu un silenci corprenent,. Ni radio ni
mòbils donaven cap senyal , ni el GPS responia.
Desprès
d’una estona difícil de precisar, el cotxe va avançar d’esma cap una direcció
desconeguda. La radio es tornà a connectar. Les notícies que provenien de Sant Julià de
Ramis eren prou alarmants per optar per una altra opció.. De sobte,
la boira es va esvair i el President,
aquell home menut i de llarga clina que era fill aquella de la terra, va reconèixer aquells topants. Aviat
arribarem a Cornellà de Terri, va dir. I així va ser.
Es va presentar amb las seva muller
al col-legi electoral. Sorpresa i salutacions d’emoció continguda. Les imatges han donat el tomb pel mon. A la
taula les paperetes i sobres ben arrenglerats. Va omplir la butlleta, l’ensenyà entre aplaudiments als conciutadans que l’envoltaven, control
electrònic del seu DNI i diposità
el seu vot a la bústia entre el somriure col·lectiu de tota mesa. Les fotografies i els videos els podeu veure
encara al Google.
El
petit president armat amb una sola
papereta havia derrotat a tot l’aparell d’ un poderós estat i la seu costós
servei de intel·ligència, la seva nombrosa i violenta policia armada fins les
dens. Les imatges esgarrifoses dels atacs policials havien estat gravades i
difoses per els propis mitjans internacionals.
Continuar amb aquella violència gratuïta encara feia mes ridícula la
seva derrota. El cap de tota l’operació
repressiva va rebre ordres de parar les
càrregues contra les seus electorals.
Molts
ara es pregunten qui va protegir a Carles Puigdemont. Pocs recorden el que havia
pronosticat aquell vell d’ Estalareny,
home savi que guarda el record dels minairons pirinencs i fameliars de la costa i les illes. Al peu del bosc de Cogoll i sobre el riu
Valira: “Dia vindrà, va dir, que el gran Carlemany es tornarà a
manifestar en un altre Carles. Recordà que l’emperador deixà el seu cavall
lligat a una anella de Sant Julià a les
portes d’Andorra i que tenia un sepulcre preparat a un altre Sant Julià de
Ramis a les portes de Girona. Però és d’aquesta ciutat de qui va rebre les claus d’on sortirà un
altre Carles de llarga clina que alliberarà aquesta terra i la tornarà a posar la seva dins el cor d’Europa. I va dir: Dia
vindrà, i ja ha arribat, que
l’Imperi de Carlemany renaixerà no per la força de l’espasa ni de la
creu, si no per la voluntat lliure dels homes d’Europa. Cal però que aquest jove
no s’equivoqui i tanqui el cercle. Ara cal que Carles Puigdemont
trobi la veritable tomba de Carlemany.
Està prop de Brussel·les i de
Luxemburg, però el poder està a la
Germania.
Gent
del camp que ho va veure asseguren que el dia de les votacions fou un núvol que
va sortir de la tomba de Sant Julià de Ramis el va salvar momentàniament el
cotxe del president. La creença popular
creu que aquesta tomba de Sant Julià de Ramis és la de Carlemany, però els
historiadors creuen que era la dels mes
destacats i apreciats guerrers de l’exèrcit del seu fill que alliberar
Girona.
Quan
se li pregunta al vell d’Estalareny
dibuixa a l’aire les fronteres de l’ Imperi Romano Germànic. I diu :
Si Carlemany va enviar el seu propi
fill a alliberar Barcelona no et deixarà a l’estacada per la Catalunya sencera. La força la té ara una dama, però el
veritable poder, recorda, està en la seva tomba. Ves a buscar-loCarles.
[1] minairons
de les muntanyes i els fameliars de la marina
són ser molt i molt petits de la mitologia popular. Són benefactors si se’ls hi
don constantment feina i menjar , perquè
son superactius, no saben estar
quiets. Els primers pertanyen a les valls pirinenques i se’ls sol tenir tancats en un canut o
ampolla. Els fameliars viuen a la costa catalana i fins a Eivissa,
generalment entre la molsa i la petita herba que es fa sota els ponts. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada