TERRA CREMADA, el documental de ficció

Un documental sobre la figura de Miquel Serra Pàmies

Avui he anat a la Filmoteca a l’estrena del documental de ficció TERRA CREMADA. Intenta esbrinar que hi ha de realitat sobre la pretesa destrucció dels punts estratègics de Barcelona abans de caure a mans de les tropes franquistes, just abans de que aquestes entressin a la ciutat. Aquestes ordres venien directament Moscou a traves dels seus assessors militars que arribava al comandament de l’exercit republicà i en concret al general Líster.

 Miquel Serra Pàmies, conseller de la Generalitat i bon coneixedor de la ciutat es va oferir per dirigir l’operació de coordinar els dinamiters de Lister, el combois de trasllat de la trilita, horaris, adreces, etc.  Miquel Serra Pàmies  en els seus escrits ens diu que ell es va presentar voluntari per dirigir aquesta operació amb la finalitat expressa de que no es portés a terme o,  si es vol dir mes clarament, de sabotejar-la perquè evitar la gran quantitat de víctimes que això suposaria i per evitar el gran sofriment humà que representaria aquesta versió urbana de TERRA CREMADA  sobre els punts estratègics de Barcelona: aigua potable, gas y electricitat, metro, fàbriques de motors, etc. 

El documental defensa aquesta tesis malgrat que també recull alguns dels arguments que consideren que Miquel Serra  Pàmies dona al seu propi personatge mes importància de la que segurament va tenir.

El documental segueix també amb un cert detall el marc general de la guerra i la trajectòria vital de Miquel Serra, marcada per el seu catalanisme i els ideals socialistes. Emprant imatges i filmacions de la època, explica la seva militància a Unió Socialista de Catalunya, a la fundació de PSUC, el pas pel govern de la Generalitat, el seu pas, judici i condemna a Moscou. Aquests fets personals els enquadra en els fets i imatges generals de la guerra i context internacional.

Com es usual en aquets tipus de documentals, les escenes de ficció recreades per el actors estan rodades en color, mentre que les contemporànies dels fets són en blanc i negre.

El treball de investigació, documentació sobre la figura de Miquel Serra Pàmies  és  encomiable i recomano la visió del documental. També hi ha un gran treball de recull de documentació gràfica i filmacions històriques i en un laboriós treball de muntatge

Com molts treballs d’història sempre hi ha possible llacunes. Permeteu-me com a exprofessor d’història que ensenyali tres:

·       1  *   Algunes imatges no es corresponen al text:  Es vol  il·lustrar les llargues corrues de persones anant cap a la frontera francesa i es passa es imatges travessant el pont d’Amposta, les destrosses del primer bombardeig de Lleida i reconeixement de cadàvers al cementiri son de començament de la guerra i el documental les presenta com a mostres justificatives del desànim de la població posterior a la batalla de l’Ebre.   

      També empra fotografies i filmacions que  són de la època no però que no son autèntiques. Són del Comissionat de Propaganda amb actors improvisats o semi-professionals i sense foc real.  

Aquest defecte és típic de la històrica gràfica del nostre país. Així la foto més famosa de la Guerra Civil, la mort d’un milicià,  de F. Kappa és un frau. Era un actor improvisat, que simulava la seva caiguda mortal davant de la renglera de fotògrafs que estaven preparats amb les càmeres apunt. Al laboratori es va raspar el  negatiu per simular l’impacte de la bala. El problema és que fou elegida com a millor foto pels professionals i comissaris de la macro exposició que fa pocs anys es va fer al MNAC.

Penso que a mesura que els professors de batxillerat i mes d’universitat ens dediquem a ensenyar  als nostres alumnes a treballar críticament els documents gràfics aquests errors ja no ela toleraran. Una manera de solucionar aquest problema és distingir les teatrealitzacions,-- potser amb sèpia o color blau—de les escenes reals, blanc i negre. En tot cas  aquestes documentar-les amb subtítols.

·         2 *  Si algunes indústries  es tenien de destruir eren les de motor d’aviació, automòbils i camions: Elizalde, Ford, Hispano Suïssa, Maquinista,  etc. No es mencionen, excepte la Hispano S, ni en la escenificació didàctica que es fa de la reunió de l’alt comandament sobre el plano de la Ciutat on es decideixen ells punts a destruir, ni en el documents aportats estan ben especificades aquestes  indústries estratègiques ni en els informes escrits per el propi Miquel Serra.

Si aquest oblit no es un descuit dels guionistes del documentalistes és una bona raó per desconfiar de la veracitat de tota la operació que ens relata en Miquel Serra. Jo mai he cregut que els principals generals que dirigien l’exercit republicà a Catalunya eren uns grans estrategues,  tampoc crec que fossin tant tanoques com per passar per alt aquests centres industrials. 

Franco que no era cap llumenera així que va poder se les va emportar de Catalunya,  perquè tenien un valor estratègic molt gran i no es podien deixar en una zona desafecta al régimen. La devastació simplement en certa manera es va retardar.

·         3. Els fets espanyols o internacionals seleccionats per emmarcar la situació catalana del protagonista s’accepten  explicacions tradicionals moltes d’elles errònies i fragmentàries o en tot cas discutibles. El recurs de buscar uns especialistes que expliquin els fets permet carregar el mort a un altre. Alguna vegada però caldrà trencar el tòpics: La derrota en la batalla de l’Ebre va ser definitiva, es diu una vegada y un altra, quan de fet,  des de la presa de Lleida i les centrals hidroelèctriques de l’Ebre,- Segre,- Noguera Pallaresa- Flamisell, Catalunya veu reduïda a la meitat el seu potencial energètic industrial i en una setmana es podia acabar amb una ocupació fina a la frontera. Franco va parar al avenc de les tropes principalment perquè el Hitler ocupà Àustria i si avançava França es veuria acorralada entre les potencies feixistes que reproduïen el mapa de l’emperador Carles I de Espanya i V de Alemanya.

La guerra es va començar a perdre quan el govern de la República es va oposar a traslladar a Catalunya les fàbriques d’armes de Toledo, no defensar o no traslladar la siderúrgia, etc.  Aquest aspecte si el tracta el documenta encara que hi passa d’esquitllentes. Possiblement això si que Miquel Serra n’era conscient com també n’era Tarradelles.

Desgraciadament la situació actual, mutatis mutandis, és molt semblant. Però això serà per un altre dia.  Mentre  tant, així que el facin ,

aneu a veure el documental TERRA CREMADA