Què cal salvar de la Catalunya autonòmica

Què cal salvar de la Catalunya autonòmica

 

EL SISTEMA EDUCATIU,  SANITAT I MITJANS PÚBLICS DE COMUNICACIÓ  són els tres fonaments essencials de l’ èxit del model català. Les joies de la Corona. No es poden perdre de cap de les maneres malgrat alguns defectes que s’han produït i el que diuen alguns partits. Si els perdem entrarem en una regressió social molt profunda.

Tots tenim a Suomi o Finlàndia com a país en que el seu sistema educatiu  és un dels de més èxit en les proves Pisa.  Un jove i sagaç periodista ja ho va pronosticar als anys vint del segle passat. La raó era que Finlàndia tenia dos objectius a aconseguir amb la seva independència: la igualtat i promoció femenina i un sistema educatiu públic, universal i de qualitat. 

Els 40 anys de la Catalunya autonòmica que acabem de tenir també tenia els seus objectius més o menys explícits. Malgrat entrebancs i errors el conjunt de partits van aconseguir tres objectius bàsics. Va ser una obra col·lectiva però segurament  ens podrien posar d'acord en els partits i  els líders politics que van aconseguir cada un dels objectius.

La gran aportació dels socialistes fou a través de Marta Mata aconseguir un pacte nacional per l’educació que fan signar tots els partits present en aquell moment en el parlament. Objectiu un sistema educatiu català públic i  inclusiu. Això volia dir que els nens i nenes no estarien segregats per motius de llengua materna des del parvulari. El seu èxit està en que al final de l’ensenyament obligatori es garanteix el coneixement i us de les dues llegues majoritàries a Catalunya: català i castellà.  Era la base per la cohesió social actual i futura que ha premés la integració de la nombrosa immigració que hi ha hagut aquests anys. 

La gran obra de CiU, el pujolisme, ha estat la creació de la Corporació Catalana dels mitjans públics de Comunicació. Especialment Tv3. Ha estat un pas definitiu en la normalització de la cultura i llengües catalanes. En canvi no s’ha aconseguit en l’àmbit d’altres mitjans de comunicació com el cinema, premsa, i fins i tot han retrocedit -- perquè no s’ha superat la crisi que han patit en tots els països--  sector editorial, discogràfic, teatral, etc  

La Sanitat pública també ha aconseguit un gran nivell. Fou un objectiu de comunistes i socialistes des del primer moment. El lideratge és molt compartit també amb la gran tradició mutualista de Catalunya. Malgrat aquesta va sorgir gracies al moviment obrer en els últims anys s’ha anat contraposant a la medecina pública com a medecina privada.  

Per mi aquesta contraposició ha estat un dels errors de perspectiva i de gestió mes grans.  També s’ha donat entre l’escola pública i concertada.  Reduir la qualitat dels serveis públics per a la majoria de la població  i deixar els concertats per les elits econòmiques i culturals. Les retallades i els últims governs de CiU en son els principals responsables. En la cascada de desgràcies també l’Administració de justícia. 

Un capítol a part i més complicat d’analitzar és el de infraestructures productives i organització del territori. Aquí hi ha un dèficit que s’ha anat acumulant fins a gairebé asfixiar l’economia del país. Des dels trams de via única a l’eix del mediterrani, el mal estat de les rodalies, els desequilibris territorials i socials  en ares metropolitanes i les rurals, etc. En part es deuen als dèficits induïts per la manca de inversió estatal i en part per manca de planificació adequada i eficient de Catalunya.

Però malgrat que d’aquest capítol surt bona part del descontentament de la població catalana que ha vehiculat d’independentisme  i que ara i aquí no hi podem entrar, no ens han de fer perdre els tres puntals del model català reeixit. Al contrari, els hem de prioritzar, adaptar i millorar.