BARCELONA, ON VAS?

 

Un  noi amb bici quasi se’m tira a sobre el cotxe. Era a la sortida  del pàrking sobre el carril bus.  Un cotxe que anava a fer la maniobra per entrar amb l’intermitent posat interceptava el carril  bus i no en venia cap al seu darrera. Per tant jo tenia la via lliure, també tenia el meu intermitent posat i podia sortir tranquil·lament. El que no veia es que empegat darrera el cotxe que entrava hi havia un ciclista a tota màquina. La màquina musculosa del seu cos que no era poca. Quasi se’m tira a sobre el cotxe. Ha fet un dribbling digne d’un futbolista ha canviat de carril i m’ha avançat. Es veritat que ho anava a poc a poc i no tenia pressa. Ell però potser volia aprofitar el semàfor verd del davant o agafar embranzida per emprendre el considerable desnivell que el carrer feia tot seguit. Llavors m’ha donat temps de fixar-me detalladament amb ell, el seu equipament i la bici amb que anava. Portava en una mena de “portabultos” un paquet de una coneguda empresa de  repartiment. No  he arribat a distingir be la seva subjecció. La bici no tenia ni llums ni reflectants. Ell sense casc.

Segurament ell treballa com autònom per aquesta empresa. Un falçs autònom que s’explota a ell mateix, gràcies a la permissivitat cap aquestes empreses voltors i la desídia de les nostres autoritats municipals. És un mes d’aquest subproletariat  modern, per no dir nou esclau. Circular amb una bici fora de normativa, sense mesures de seguretat, ni assegurances d’accident, ni laboral,... 

Tot això impunement, però ecològicament, eliminant cotxes i motors. Tornant a la ciutat tranquil·la del rics molt rics, que paguen a preu d’or els parkings pertinents i els únics que poden circular còmodament com en els anys trenta.

I els perdularis a peu, passant hores i perills ens els transports públics.  Si tenen un treball fix o una pensió cada vegada mes reduïda, poden recórrer a una empresa  de semi esclavatge per tenir serveis a mà, a qualsevol hora. A mes la gran satisfacció que els hi dona poder rebre una pizza gourmet a volonté d’un que encara està molt per sota a l’escala social, a nivell de la supervivència i tot just amb el drets de persona humana i encara.

Es possible que et trobis al final del dia aquest ciclista discutint seriosament amb el seus companyons dels milions que ha de cobrar el Messi, o el Barça. Fan pujar i baixar els milions que hem de guanyar o pagar com si fos la propina que ha donat la veïna del tercer segona. El plaer que donen ens donen manejar aquestes xifres es similar a la droga, que ens fa pedalar a tots en aquesta societat